Feia anys que no visitava el Museu d’Història de la Immigració que, des del 2004, explica el fenomen migratori català des d’una casa d’estil colonial de Sant Adrià del Besós, potser l’antiga residència d’una família d’indians. Hi he tornat convidat amb l’amic Rafael Hinojosa, a participar en una visita del conseller de Drets Socials Carles Canpuzano per veure l’exposició temporal Paco Candel i els altres –que, com indica el seu enunciat, ve a ser un retrat literari de la immigració a Catalunya– programada pel Memorial Democràtic, el director del qual, l’historiador Jordi Font Agullò, ens va fer d’amfitrió, juntament amb l’alcaldessa de Sant Adrià i la directora del Museu, entre altres autoritats que ens acompanyaven.
És de suposar que tant en Rafel Hinojosa com jo mateix érem a l’acte per la nostra vinculació a la Fundació Paco Candel, però també podria ser per la pertinença al fenomen migratori. Els Hinojosa van arribar des de Còrdova precisament amb El Sevillano, i la meva família en una migració interior que les estadístiques no contemplen, oblidant que, abans que els arribats dels Països Catalans (valencians, balears, aragonesos) i els murcians (en realitat eren de Múrcia i Almeria), que lideren en aquest ordre les estadístiques datades el 1920, la Revolució Industrial va omplir els vapors del pla de Barcelona i les colònies industrial del Llobregat i el Ter de famílies que procedien de l’àmbit rural català, i encara abans s’havia produït una invasió d’occitanes que fugien de la persecució politicoreligiosa que es produí en territori actualment francès. Precisament de l’occità procedeix el terme ‘xarnego’, que sorgí com un mecanisme de defensa davant d’una immigració amb un bon nivell socioprofessional que, al costat de la proximitat lingüística, va facilitar la incorporació social per les vies del treball especialitzat i dels matrimonis.
Les estadístiques –que sempre aporten llum– també detecten el 1920 la presència d’una considerable colònia madrilenya amb més de vuit mil individus, segurament integrants de l’aparell de l’estat a Catalunya.
Podríem dir que l’encertada creació del Museu d’Història de la Immigració va sorgir per explicar bàsicament el fenomen migratori del segle XX, com expressen les estadístiques ja citades, que el 1930 (cal pensar en la construcció del metro i l’Exposició del 1929) ja lideren els murcians (inclosa Almeria), valencians i aragonesos, per aquest ordre, mentre que el 1970 la immigració d’Andalusia és absolutament majoritària, seguida a distància per l’aragonesa i l’aparició de l’extremenya.
La presència en el jardí del Museu d’un vagó del Sevillano, amb el qual venien del sud, no fa oblidar El Botejara, que unia Barcelona i Badajoz, i El Shanghai, que apropava al Mediterrani la gent de Galícia, sorprenentment absent de les estadístiques, malgrat la seva reconeguda presència i la gran atracció que sentien per la capital de l’estat i per “anar a fer les Amèriques”, cosa que per als ciutadans de l’antiga Corona d’Aragó estava expressament prohibida per la corona espanyola fins a iniciar-se el segle XIX.
He citat la possibilitat que el Museu estigui ubicat en una d’aquelles cases colonials que els indians que tornaven rics van construir en el litoral català d’on generalment procedien, que seria un tema a tractar a una institució que analitza les migracions, que no és el cas donat que es tracta específicament de la immigració… És més, l’exposició que hem visitat s’ha fet en el marc dels programes del Memorial Democràtic, que afecta la repressió política del règim franquista que, en el terreny de les migracions, va caure en flagrants contradiccions: al mateix temps que oficialment es pretenia arrelar la ciutadania en els seus propis territoris, la base política de l’oligarquia arribava a finançar viatges de les famílies suposadament desafectes al Règim –especialment les que tenien familiars ajusticiats- marxessin per anar a construir el futur en una altra banda. Temien el despertar dels fills d’aquells que havien estat víctimes mortals de la dictadura… Aquesta realitat es feia latent quan arribaven a l’estació de França carregats de farcells, sovint la policia els detenia per tancar-los al Palau de Missions de la Fira de Barcelona o sota les grades de l’estadi de Montjuic, on hi havia un veritable camp d’internament en espera de la deportació.
Visitada l’exposició permanent dedicada a la mirada de Candel sobre la immigració que ell mateix havia fet des del valencià Rincón de Ademuz, se’ns convidà a pujar al vagó del Sevillano, museïtzat. Jo ja hi havia viatjat en aquell tren el març de 1970, per fer un reportatge que ocupà dues planes senceres de gran format del diari Tele/expres que dirigia l’admirat Ibañez Escofet. Tres anys abans el director de cinema Josep M. Forn havia estrenat La piel quemada. Vivíem encara l’impacte d’aquell film, inspirat pel llibre Els altres catalans de Francesc Candel, editat per Max Cahner. El mateix Ibañez va posar títol al meu reportatge d’anada i tornada en El Sevillano: El tren de los pieles quemadas.
En algun moment del recorregut per l’exposició va sorgir el tema de la incorporació social de tanta i tanta gent, “el hombre és más de donde pace que de donde nace, com va dir Candel comentant els conflictes socials generats per la Guerra Civil. A la Catalunya interclassista a la qual ell va donar impuls, els camins d’integració van ser el treball personal i el benestar social que comportava, així com la solidaritat que produïa la confrontació amb el sistema dictatorial, que perseguia d’idèntica manera a un treballador no sumís, que a un català que lluitava per conservar la seva cultura i ho feia gràcies a un potent teixit associatiu que el franquisme no va poder sotmetre.
Reconec l’impacte que em va produir tornar a pujar en aquell vagó de tren, més de mig segle després de la publicació del meu reportatge, i puc imaginar com devia ser el viatge de l’amic Rafael Hinojosa, que va venir des de Còrdova en aquell tren quasi fa tres quarts de segle, ell que ho ha estat quasi tot en aquesta Catalunya on arribà fugint de l’opressió social que mantenia el caciquisme… Va venir agafat de la mà del seu pare que només volia aconseguir una feina que possibilités arrossegar cap aquí tota la família. En Hinojosa és l’expressió més evident de què ha funcionat l’ascensor social que, per aquells milers i milers de famílies, va ser la Catalunya, un sol poble, que ha estat el gran missatge de Candel, que el centralisme autàrquic i descerebrat no vol entendre.
1
