Llegeixo a Tornaveu l’article La immigració: patrimoni immaterial de Catalunya, de Marta Rovira Martínez, que es refereix al llibre “Memòria col·lectiva inclusiva i migracions a la Catalunya diversa d’ahir, d’avui i de demà”, publicat recentment pel politòleg Ricard Zapata. Segons sembla, Zapata proposa “considerar la migració com un fet consubstancial a la identitat catalana, quan el 73% dels catalans tenen orígens familiars fora de Catalunya” i critica el fet que, malgrat això, encara és força absent del relat oficial català. El que em crida més l’atenció, però, és que planteja el reconeixement de la immigració com a patrimoni immaterial. Sense accés directe al llibre, comprovo en un article d’opinió seu i en una entrevista que, efectivament, la proposta concreta de Zapata és que el Parlament de Catalunya reconegui la immigració com a patrimoni cultural immaterial (PCI). I tot i que comparteixo en bona part el seu plantejament reivindicatiu de fons, haig de dir que l’opció que planteja no sembla correcta des del punt de vista tècnic.
Un raonament aparentment senzill -que potser és el que ha guiat la proposta de Zapata- seria que la memòria de la immigració i totes les seves contribucions són, efectivament, patrimoni de Catalunya, i donat que són cultura i (majoritàriament) intangibles, constitueixen PCI. Ara bé, quan avui parlem de PCI, i més encara vinculant-ho a declaracions institucionals del més alt nivell, entenc que hem d’ajustar el concepte al marc legal vigent, que seria la Convenció per la Salvaguarda del PCI de la UNESCO de 2003, a l’espera que s’aprovi la nova llei catalana del PCI (que de tota manera no introduirà variacions significatives respecte del que ens afecta ara). I, des d’aquest punt de vista, es fa molt difícil de defensar que la memòria de la immigració o la mateixa immigració pugui ser identificada com a PCI.
No vull avorrir el lector ara reproduint la definició oficial del PCI, però suposo que n’hi haurà prou amb remarcar que es refereix a pràctiques vives que identifiquen una comunitat, es transmeten de generació en generació i que són recreades constantment. Encara més difícil d’imaginar, almenys per a mi, seria un hipotètic pla de salvaguarda de la immigració: d’entrada, la reproducció de la pràctica dependria de l’arribada constant de persones alienes a la comunitat a la qual teòricament identifica. Tot això, probablement, demostra que la UNESCO ha tingut un èxit notable a l’hora de posar en circulació el concepte de PCI (tots volem ser PCI!), però n’ha tingut molt menys pel que fa a la seva comprensió.
De tota manera, aquest article no pretén menystenir la proposta de Zapata. En primer lloc, perquè la idea que val la pena reconèixer la immigració i tot el que ha comportat, d’alguna manera, com a part del patrimoni de Catalunya em sembla vàlida (si bé volia aclarir que la fórmula del PCI no seria correcta tècnicament). Però, a més, ens serveix com a recordatori de la relació, sovint oblidada, entre immigració i PCI. D’entrada, els immigrants que arriben a Catalunya ho fan amb el seu propi PCI, que lògicament miraran de reproduir, poc o molt, a la seva nova casa. Com ho treballem? Quina consideració li donem? Com s’interrelaciona amb el “nostre” PCI? Significativament, és habitual que les manifestacions de PCI o cultura popular dels col·lectius migrants es gestionin institucionalment des dels departaments d’afers socials i no des dels de cultura, tal com feia la Generalitat fins fa quatre dies amb les Cases Regionals que representaven col·lectius de la resta de l’Estat.
La Llei de Patrimoni Cultural de les Canàries, per exemple, en l’ article 25, inclou dins les categories dels bens que poden ser declarats com d’interès cultural la “cultura immaterial de l’emigració canària”. És a dir, que hi ha un esment específic a la cultura dels que van marxar, però no n’hi ha cap a la dels que han vingut. Pel que fa a l’avantprojecte de llei catalana, en una repassada ràpida al text de què disposem no he trobat cap referència a la migració (ni “e” ni “im”). Pot ser un exemple de manca de sensibilitat cap a aquest fenomen, en la línia del que denuncia Zapata. Però també podem entendre-ho com una forma de no diferenciar i plantejar que el PCI “de” Catalunya és, en realitat, el PCI “a” Catalunya, assumint que Catalunya és diversa i el seu PCI també. I, efectivament, diria que res en la llei impediria, per exemple, que un ajuntament declarés bé cultural immaterial d’interès local una manifestació pròpia d’una comunitat d’origen immigrant. O, fins i tot, que la mateixa Generalitat fes el mateix a escala nacional. Cosa que seria prou interessant.
