Abans de res, voldria agrair a Marta Rovira haver contribuït a obrir el debat públic sobre una idea que considero fonamental: pensar la immigració com una part constitutiva de la memòria col·lectiva catalana. Igualment, agraeixo a Guillermo Soler la seva reacció crítica però constructiva, que ajuda precisament a dinamitzar un debat que considero necessari i que, potencialment, podria elevar-se a altres fòrums acadèmics, institucionals i internacionals.
M’he sentit, per tant, en l’obligació de respondre, no per “corregir” una objecció legítima, com per contribuir a aprofundir una discussió que va molt més enllà d’una qüestió estrictament tècnica: què entenem avui per patrimoni cultural en societats marcades per la mobilitat humana i la diversitat?
1. Reconeixement institucional i UNESCO: dos nivells diferents
El comentari de Guillermo Soler planteja una objecció perfectament legítima des d’una lectura ortodoxa de la Convenció de la UNESCO de 2003. Tanmateix, crec que cal diferenciar clarament entre el reconeixement institucional propi i el registre oficial de la UNESCO.
Una cosa és iniciar el llarg procés diplomàtic i burocràtic per entrar a la llista representativa de la UNESCO —sotmès a criteris jurídics molt específics— i una altra de molt diferent és que el Parlament de Catalunya, en exercici de la seva sobirania cultural, decideixi reconèixer la memòria migratòria com a patrimoni propi. Aquest reconeixement no depèn de París, sinó d’una voluntat política i cultural d’actualitzar el relat oficial català incorporant-hi una realitat històricament infrarepresentada.
2. El veritable debat: repensar el patrimoni al segle XXI
La crítica que la immigració no constitueix una “pràctica viva” patrimonialitzable parteix, en el fons, d’una concepció relativament estabilitzada i territorialitzada de la cultura. Precisament aquí emergeix el problema central: el marc patrimonial dominant continua pensant el patrimoni des d’una comunitat històricament homogènia, sedentària i relativament estable, i no des de societats definides pels desplaçaments humans, la mobilitat i la diversitat cultural.
Potser el gran repte del segle XXI és precisament aquest: repensar què vol dir patrimoni cultural en societats on les trajectòries migratòries formen part estructural de la construcció social i identitària. En aquest sentit, la proposta de considerar la immigració com a patrimoni immaterial no busca simplement “forçar” una categoria tècnica, sinó ampliar-ne els límits conceptuals i polítics.
3. El gir de la UNESCO: memòria, mobilitat i justícia històrica
De fet, la mateixa UNESCO està experimentant una transformació significativa cap a les polítiques de memòria i justícia històrica. Programes com The Routes of Enslaved Peoples (Les Rutes de les Persones Esclavitzades), impulsat per la UNESCO des de 1994 mostren un gir clar cap al reconeixement dels desplaçaments humans com a elements constitutius de memòries col·lectives globals. La memòria de l’esclavitud, de l’exili o del colonialisme ha deixat de ser vista només com a passat traumàtic per convertir-se també en patrimoni de la humanitat.
Si patrimonialitzem l’exili o les memòries colonials, per què no podem començar a pensar també la immigració com una memòria viva i estructurant de les societats contemporànies? Catalunya podria, precisament, situar-se al capdavant d’aquest debat internacional.
4. Del “PCI a Catalunya” al “PCI de Catalunya”
El comentari de Guillermo Soler encerta plenament quan assenyala que les pràctiques culturals dels col·lectius migrants sovint es gestionen institucionalment des de l’àmbit social i no des del cultural. Tanmateix, la proposta que plantejo vol anar un pas més enllà. No es tracta únicament de protegir el PCI “a” Catalunya —és a dir, les expressions culturals que diferents comunitats mantenen dins del territori—, sinó de reconèixer que el mateix fet migratori forma part del PCI “de” Catalunya.
Quan el 73% dels catalans tenen orígens familiars fora del territori, migrar, arrelar, acollir, barrejar-se i transmetre memòries migratòries ja no són fenòmens externs que s’afegeixen a la identitat catalana: són pràctiques constitutives de la Catalunya contemporània. La immigració no és només un objecte de gestió política o social, sinó una experiència històrica compartida que estructura la memòria col·lectiva del país.
5. Què voldria dir “salvaguardar” aquest patrimoni?
Un eventual “pla de salvaguarda” no dependria de l’arribada constant de nous fluxos migratoris, sinó de preservar les memòries orals, els espais de trobada, les trajectòries de mobilitat i els processos d’hibridació cultural que ja formen part de la vida quotidiana dels nostres barris i ciutats. En aquest sentit, patrimonialitzar la immigració no significa essencialitzar-la ni folkloritzar-la, sinó reconèixer-la com un procés històric viu que ha contribuït decisivament a construir la Catalunya contemporània.
6. Obrir un debat necessari
Agraeixo especialment que el comentari assenyali l’absència gairebé total de la qüestió migratòria en l’avantprojecte de llei catalana del PCI. Precisament perquè aquests buits existeixen, és necessari que l’acadèmia, la societat civil i les institucions culturals plantegin propostes capaces de tensionar i fer evolucionar els marcs patrimonials tradicionals. Més que tancar un debat, la proposta pretén obrir-lo. Perquè probablement la pregunta de fons no és si la immigració encaixa perfectament en les categories patrimonials del passat, sinó si aquestes categories continuen sent suficients per interpretar les societats del present.
