Aquesta és una secció d’opinió sempre atenta a l’actualitat, de manera que per Sant Jordi parlarem de Sant Josep. Vaja, parlarem de les Falles a la ciutat de València. Val a dir d’entrada que la meva primera -i de moment única- experiència en aquesta festa va ser tot just l’any passat, el cap de setmana en què es produïa la Plantà, de manera que, acompanyat d’experts nadius, vaig poder visitar força monuments, incloent-hi alguns dels anomenats de “secció especial”, però també els d’alguns barris de la perifèria de la ciutat, com ara Benimaclet i Natzaret. Sent cap de setmana, òbviament, hi havia molta gent, especialment al centre de la ciutat, però quan els meus interlocutors nadius m’ho assenyalaven, com demanant-me disculpes, jo els responia que, malgrat tot, el fet que la festa es visqués per tota la ciutat permetia un cert esponjament i dispersió de les masses. He tingut més sensació d’ofec un 15 d’agost a les festes de Gràcia, quan bona part de Barcelona i els turistes que acull es concentren sobre els estrets carrers de la Vila.
En tot cas, sembla que aquest any diversos elements s’han combinat per tal que el debat sobre el creixement excessiu de la festa de les Falles s’hagi intensificat. D’entrada, el calendari ha fet que el període d’ocupació del carrer per part dels elements festius com envelats s’allargués més de l’habitual, amb les consegüents molèsties per als veïns. A això cal sumar-hi decisions incomprensibles com la d’eliminar l’arribada dels trens de rodalia a l’estació del Nord al migdia durant pràcticament una setmana, suposadament per evitar aglomeracions a la mascletà de la plaça de l’ajuntament. Parlant-ne amb Josep Lluís Marín, membre de l’Associació d’Estudis Fallers, resumia així la situació: “Estem arribant al punt que la festa, en lloc de crear cohesió, crea fractura entre els veïns. Abans la crítica a les falles era més elitista; avui en dia és més interna, de persones que voldrien viure la festa, però que se’n senten expulsades per la dinàmica de creixement descontrolat dels darrers anys.”
Val a dir que la idea que la festa passi de cohesionar a fracturar la comunitat em va impressionar (sí, ja sé que el conflicte és inherent a la cultura popular, com dirien els companys del grup de l’Institut Català d’Antropologia, que ho treballa). Això pot ser causat per diversos motius, però en aquest cas parlem de crisi de creixement: massificació, turistificació i mercantilització acostumen a anar de bracet i sovint apareixen com una hidra de tres caps molt difícil de combatre. També és habitual que aquest crisi de creixement de la festa es produeixi a barris o ciutats que ja pateixen també un fenomen de gentrificació, és a dir, de substitució dels pobladors originals, el que va llevant poc a poc també el paper de la festa com a vertebradora de la comunitat. Amb matisos, detecto en el cas de les Falles i les ja esmentades festes de Gràcia paral·lelismes inquietants i prou tristos, sobretot tenint en compte que les dues celebracions comparteixen el fet de ser expressió de la comunitat més bàsica, la del carrer: la festa la fan els veïns, en principi, per ells mateixos, però cada cop més tenen la sensació que és menys seva. I segur que al lector li venen al cap d’altres exemples que podrien encaixar dins aquesta problemàtica.
Solucions? De màgiques segur que no n’hi ha, i caldrà ajustar-les cas per cas: per començar, no totes les festes tenen la mateixa capacitat de càrrega. El primer pas, com sempre, és ser conscients del problema, fins i tot abans que aquest es manifesti en els símptomes més greus. Diagnòstic precoç, doncs, i anàlisi dels possibles tractaments. Segur que compartir experiències amb altres festes pot ser útil.
Una darrera consideració: l’exemple que ha impulsat aquesta reflexió, les falles de València, són una festa reconeguda per la UNESCO dins la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI). Tinc la sensació que la literatura acadèmica, especialment l’antropològica, té una certa tendència cap a una visió apocalíptica dels efectes de la inscripció d’elements de PCI a les llistes UNESCO. I, efectivament, hi ha casos ben documentats sobre els possibles efectes negatius d’aquestes inscripcions, especialment quan es gestionen malament. Ara bé, en el cas de les Falles, tots els problemes de què parlem ja hi eren presents abans del reconeixement de l’organisme internacional. I, en canvi, utilitzat correctament, el reconeixement UNESCO sí que podria ser una eina per combatre el creixement excessiu de la festa, especialment davant interessos aliens. Al cap i a la fi, el missatge de la Convenció del 2003 és molt clar: el control de la salvaguarda de qualsevol element de PCI correspon a la mateixa comunitat.
