La nova Llei de foment de l’associacionisme, aprovada el 27 de desembre de 2023, aborda un dels pilars de la nostra societat democràtica: la participació lliure i organitzada de les persones. Planteja qüestions molt interessants, que formen part de les reivindicacions històriques del teixit associatiu, com ara el reconeixement institucional, acadèmic i professional del treball voluntari que es fa a les associacions; la necessitat de simplificar les gestions que fan les associacions amb les administracions; la necessitat de sumar recursos per al seu funcionament, etc.
La llei reconeix la importància cabdal que té l’associacionisme en l’enfortiment comunitari, el seu paper en l’articulació de la participació ciutadana i els valors que es transmeten en aquesta participació. Malgrat que la llei és un marc, un paraigua, i caldrà veure com es desplega en actuacions concretes, obre la porta a un plantejament més ambiciós per fomentar l’associacionisme des de les administracions: la finestreta única, la millora del finançament de les entitats, l’impuls del mecenatge, etc. Una part d’aquestes actuacions correspondrà al govern de la Generalitat, especialment als Departaments de Cultura i de Drets Socials. Però la llei obliga també els governs locals en el foment de l’associacionisme. I aquí és on caldrà veure si som capaços com a país de fer un salt endavant, perquè caldrà que les polítiques locals de cultura també rebin un impuls.
En aquest sentit, m’han preocupat dos aspectes de la nova llei. Per una banda, el desenvolupament de l’articulat de la llei preveu tota una sèrie d’actuacions de foment de l’associacionisme que impliquen facilitar finançament, espais, recursos, campanyes, xarxes de col·laboració, etc. Entenc que aquestes actuacions dependran en bona mesura de la capacitat dels municipis per tirar endavant polítiques locals de foment de l’associacionisme, així com el pressupost i els recursos que hi puguin destinar. En l’àmbit local és on l’administració té més contacte amb les associacions. I alhora és en les polítiques locals on tenim la baula més feble de la nostra administració en l’àmbit de la cultura. És allà on els recursos econòmics, humans i materials són més escassos, especialment si parlem de pobles i ciutats petites o mitjanes. Si es vol fomentar el treball en xarxa, la capacitació de les associacions a través de la formació, la disponibilitat d’espais i locals, etc. caldrà dotar les administracions locals perquè puguin complir amb aquests objectius. I així com altres departaments o àrees d’actuació de la Generalitat preveuen línies de treball i suport a les polítiques municipals (joventut, igualtat i feminismes, drets socials, etc.), en el terreny de la cultura això no hi és. I en fa molta falta.
Per altra banda, em preocupa que la llei comenci definint els requisits que han de tenir les associacions per ser reconegudes com a tal. Malgrat que entenc la bona intenció de voler que les associacions reflecteixin uns certs valors compartits, em sembla que el plantejament de la primera part de la llei en què s’estableixen els “requisits generals de les entitats destinatàries” és massa intervencionista i esbiaixada. Sobretot perquè no té en compte la naturalesa associativa del nostre país, conformat per milers de petites entitats locals, que no podran mai garantir “l’avaluació de les seves actuacions”, o “la gestió sostenible ambientalment i coherent amb llur missió i amb llurs finalitats de transformació social”, ni demostrar de cap manera que garanteixen “una perspectiva inclusiva, decolonial i anticapacitista”. Aquest tipus de sofisticació ideològica potser pot servir per a guiar algunes grans entitats socials, dirigides per un determinat perfil professional. Però em pregunto si una entitat local, petita, que té una junta formada per persones voluntarioses, però (per exemple) sense estudis universitaris o coneixements de la darrera tecnologia, podran assumir aquest tipus de plantejament que preveu un altre perfil d’associació.
La meva esperança és que el futur Consell de l’associacionisme i el voluntariat de Catalunya, que preveu la llei, serveixi perquè aquest nou marc de treball tingui en compte els diversos perfils d’associacions i les diferents formes de participar que impliquen cadascun d’ells. Caldrà tenir en compte que una nova política d’associacionisme ha de servir, com diu la llei, per enfortir la vida associativa. Però caldrà tenir prou flexibilitat per no convertir-la en una forma d’homogeneïtzació de les formes associatives, ni tampoc en una institucionalització de les iniciatives informals de participació, perquè això seria un contrasentit. La llei ha d’obligar les administracions, però ha de facilitar les coses a les associacions, perquè aquestes són, precisament, l’expressió de la nostra llibertat d’actuació i organització.
