Seguint el tema dels esdeveniments televisats, modificats o creats per a aquesta finalitat que en Nil Rider va encetar jo em situo en una de les fites del calendari de TV3: la Cantada d’Havaneres de Palafrugell. Aquest concert es mostra com un dels ideals vacacionals marítims que molts catalans projecten. Calella de Palafrugell, les cales, les casetes blanques, els pins, el mar al juliol i les barquetes que balancegen al “compàs de l’havanera”, com diu la cançó del Mariner de Terra Endins. Si has anat veient el concert per la televisió any rere any, o el seu resum al telenotícies, o simplement te n’han parlat per aquesta rellevància, és probable que acabis volent-hi anar com una de les fites a fer de “tot bon català”.
Ara bé, tot plegat te n’adones que si hi vols anar no serà fàcil si no ets un dels privilegiats de tenir casa per allà, una barca o tenir ganes de fer un bon passeig nocturn. Quan hi vas l’escenografia és l’esperada: el mar, les casetes i els de les barques menjant ostres. Amb un bon seient comprat passes a formar part del públic, amb un mocador d’obsequi perquè puguis sacsejar-lo quan arribi l’esperat moment de La Bella Lola. Tot podria ser correcte si no veiessis que de cop no ets públic d’un concert, sinó públic d’un plató de televisió (a l’aire lliure). I és que talment com a la televisió el presentador es dirigeix a càmera, adequa els segons i minuts a les publicitats assignades (sense estar-se’n de dir-ho) i tot amb un marge d’error quasi imperceptible, sense pas a l’espontaneïtat i amb tot el que passi preestablert.
Cada cop vivim els esdeveniments més així, i no només per la tele, també es modifica per a les xarxes socials i aquest ull extern ens anul·la la vivència. No en va, després d’haver vist unes bones interpretacions a l’escenari, et diuen que “allò bo” passa després. Suposadament, quan no hi ha la tele i quan tots aquells que han deixat el cotxe a Can Pistraus ja hagin marxat i quedar-se en els altres rituals que l’esdeveniment també ha creat. Tot plegat et fa acabar rebutjant tot aquest món preestablert on l’experiència passa cada cop a un terme més llunyà i on preval la seva projecció a la pantalla dels que són a casa i a la pantalla de la memòria i del “jo hi era”. L’autenticitat és un artifici, i gaudir-ne és completament normal i lícit, però val la pena ser conscients de la manipulació per poder decidir lliurement anar-hi o no, aixecar o no el mocador a La Bella Lola o reclamar o no El meu avi. I així, lliurement gaudir d’un concert amb alguns dels millors cantadors i músics del país.
