Estem acostumats a vincular la cultura popular al passat, a la tradició. El nostre prejudici ens porta a valorar més allò que té més anys. Evidentment, és un mèrit que una forma de cultura, una festa, una celebració, una commemoració, tingui molts anys, perquè vol dir que qui la practica l’ha sabut transmetre. La continuïtat té un valor. Però no ens enganyem. La nostra memòria queda ben satisfeta quan podem omplir-la de nostàlgia amb elements del nostre passat més recent. I aquest passat més recent també ens proporciona aspectes molt rellevants de la nostra herència cultural.
Pensava en això quan visitava diversos museus de la ciutat de Torí, aquest estiu. Se suposa que quan visites una ciutat italiana, has de passar per les seves nombroses esglésies, catedrals, restes romanes o bé palaus del barroc. El patrimoni cultural i arqueològic antic és el que atrau milions de visitants a Itàlia. Però a Torí descobreixes fàcilment que hi ha un altre patrimoni de gran valor que ens porta al passat més recent, ja sigui a l’urbanisme dels Savoia, que van dominar la ciutat fins al segle XIX, o bé a la història del segle XX. Pots visitar-hi la façana de la casa on es va allotjar durant mesos Friedrich Nietzsche i on es va manifestar del tot la malaltia que el va portar a la mort, expressada en l’escena en què el filòsof abraça un cavall que era castigat amb el fuet pel seu amo.
Pots visitar-hi la tomba de Primo Levi, testimoni de l’horror dels camps d’extermini nazis, al Cimitero Monumentale, que fa honor al seu nom. És el cementiri amb més obra d’art a l’aire lliure que he vist mai, immens i ple de criptes i escultures que resistien més que ningú el sol intens d’aquest mes d’agost passat. És un cementiri que impressiona.
Però si alguna cosa vull destacar per damunt de tot de Torí és l’existència del que podem anomenar els “palaus de la modernitat”, I palazzi della modernità en la bella llengua italiana. En el meu cas, vaig poder visitar el Museu de la Resistència, que conté testimonis orals de la resistència italiana durant la Segona Guerra Mundial, així com un refugi antiaeri en què es fa escoltar al visitant el retruny simulat de les bombes (amb baixa intensitat perquè sigui suportable). Com en moltes ciutats europees, Torí té també un centre la fotografia (Camera), com a Barcelona ho és de facto La Virreina, perquè no tenim un centre nacional de fotografia com caldria en un país que té tant de patrimoni i tant de talent acumulat en aquest àmbit.
El museu que em va agradar més, però, va ser el de l’automòbil. El Museo Nazionale dell’Automobile, fundat el 1932, ja té, doncs, una certa tradició. Avui compta amb una seu que respon a una arquitectura d’avantguarda. I el seu fons d’automòbils, les explicacions, la posada en escena (quotidiana) d’alguns vehicles i referents culturals del seixanta, és molt encertada. S’hi pot resseguir la història de l’automòbil des dels seus orígens. Ben bé des dels invents de Michelangelo Buonarroti i els primers vehicles motoritzats, que recorden en alguns casos les bicicletes elèctriques actuals. Fins als cotxes actuals de Fórmula 1. És un homenatge a l’enginyeria, però també al disseny i a la cultura que l’envolta.
Es pot complementar amb la visita a la Pinacoteca Agneli, a l’antic edifici de la FIAT, un gran referent del patrimoni industrial. Avui és un conjunt d’edificis convertits en centre comercial, fira de mostres i despatxos, conservant l’estructura de ferro i la façana del que era la FIAT. Al pis de dalt hi ha la pinacoteca del matrimoni Agneli, amb sortida a la pista de proves de cotxes que s’havia fet servir en l’època en què es fabricaven allà. Els cotxes es començaven a fabricar a la primera planta, i a mesura que s’anaven muntant, anaven pujant plantes fins a la quarta i darrera, on hi ha la pista de proves, amb les seves corbes elevades als costats. Avui la pista conté un jardí mediterrani molt ben dissenyat que la ressegueix, però també hi ha l’asfalt. Per tant, et pots fer una idea força clara de com era abans.
I encara hauríem de parlar del Museu Nacional del Cinema, que ens transporta a l’aparició del setè art i els canvis culturals que va comportar en el seu moment a través d’una col·lecció magnífica d’objectes del segle XIX i XIX. Un autèntic palau de la modernitat. La “mole”, com és conegut l’edifici, havia de ser una sinagoga amb una de les cúpules més altes mai fetes per a un edifici semblant. Però la Segona Guerra Mundial i la persecució dels jueus va frustrar aquesta obra. Avui es pot accedir al capdamunt de la gran cúpula anomenada “Mole Antonelliana” amb un ascensor amb vidres transparents que sempre tret d’una pel·lícula futurista dels anys cinquanta. Les vistes de la ciutat des de la terrassa de dalt mereixen ben bé pagar els 7 euros de més que costa pujar-hi. No el vaig visitar, però el Museu Egipci de Torí, és un dels més importants del món. Podríem dir que representa l’espoli que van perpetrar els colonitzadors a l’Egipte del segle XIX i XX. Un altre referent de la modernitat.
Quan viatgem fora del nostre entorn, podem observar la realitat amb una mirada més fresca, menys carregada d’allò que donem per descomptat en la nostra vida quotidiana. La ciutat de Torí m’ha fet veure com és d’important el patrimoni cultural del segle XX. A Catalunya en tenim referents molt interessants, que potser no valorem del tot: el Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, els museus tèxtils de diferents ciutats (Mataró, Premià…), el Museu del Suro de Palafrugell, les colònies industrials, el Museu de l’Exili, els refugis antiaeris de Barcelona… Potser algun dia tindrem un museu de la SEAT, o bé el museu del còmic que ja té edifici a Badalona però que està buit per falta de recursos, o potser un centre nacional de fotografia. Els anys de la modernitat, des del segle XVIII al XX, ha produït el patrimoni cultural que més ens defineix com a societat, l’herència que ens cal conèixer i interpretar adequadament per entendre qui som.
