Anna Caballé és professora titular de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona i responsable de la Unitat d’Estudis Biogràfics. Entre altres, ha escrit diverses biografies (Francisco Umbral, Carmen Laforet …) i s’ha interessat acadèmicament pel món de l’autobiografia. El seu darrer llibre fou Pasé la mañana escribiendo. Poéticas del diarismo español (Fundación José Manuel Lara, 2015), on precisament inclou el diari de Francisco Candel entre les més de cent entrades que registra el seu llibre. Ens reunim amb ella per conversar sobre un dels seus últims reptes: l’edició d’El gran dolor del mundo (1944 – 1975), una àmplia selecció del dietari escrit per Paco Candel durant més de 30 anys. Tot i confessar que encara hi ha etapes poc conegudes de la vida de l’escriptor de La Marina, com ara la mort dramàtica de la seva mare o els anys d’adolescència – la descripció dels quals l’escriptor decidí eliminar gairebé del tot l’any 1964, en una revisió “definitiva” del seu dietari—es mostra molt satisfeta amb la publicació del llibre. Permetrà conèixer una faceta menys coneguda, i precisament per això més valuosa, de l’autor d’Els altres catalans. Més filosòfica, més íntima, menys política.
Com és la feina d’una especialista en el món dels dietaris? Treballar editant material íntim deu ser una tasca complicada. Quins criteris es fan servir?
Dins el sistema literari, el dietari és un gènere marginal. Són escriptures a l’abast de la persona corrent. Aquest tret tan característic complica el judici que en podem fer. Com en valorem la seva qualitat? Per l’estil, per la seva qualitat literària, el valor testimonial, la intensitat de les vivències que hi són explicades? El ventall de qualificació és molt ampli i per tant suposa una mirada el menys restrictiva possible sobre el fet literari.
Llegir i per descomptat editar un dietari suposa enfrontar-se a una vida que no és la teva. Quan ho fas, has de deixar-te envair per aquella experiència, sense oposar resistència. Permetre que el redactat et commogui. Si el dietari ho aconsegueix, haurà complert amb el seu propòsit. A diferència del què poden trobar en un assaig o en un text periodístic, els lectors de dietaris –encara que siguem professionals— hi busquem emoció, intimitat, el que passa per dintre de la persona. I només un contacte com el que proporciona la lectura d’una escriptura no pensada per a ningú ens crea el miratge de poder accedir-hi. No dic que sempre sigui així, és clar, però és molt possible trobar-hi el factor humà singular de la persona qui l’ha escrit.
No podem jutjar els dietaris, doncs, des de la mateixa perspectiva que els altres gèneres literaris.
En una obra literària de ficció, avaluem la qualitat estètica del text. En la mesura que en els dietaris també volem veure-hi reflectida la personalitat de l’autor –les seves preocupacions, manies, debilitats, il·lusions—, som més tolerants amb el seu redactat. Mai admetríem, per exemple, la repetició d’una descripció o un fet en una novel·la. En els dietaris, en canvi, ho acceptem com a demostració d’un interès recorrent, fins i tot obsessiu, en l’autor. Els dietaris de Jovellanos, que són magnífics, ens ofereixen un bon exemple. La descripció dels dies gairebé sempre comença amb la imatge del cel asturià que ell veu per la finestra: sol, núvols, pluja fina…
Quan avaluem la qualitat d’un dietari, hem de ser menys exigents. No podem trobar-hi un argument ben definit, ni una història ben tramada amb inici, nus i desenllaç. La vida de les persones no és lineal, té un caràcter cíclic, inconnex. En el fons de les vides hi habita el caos.
Quina influència va exercir la censura en el redactat d’aquests llibres? Tot i que es tractaven de llibretes íntimes, Candel coneixia la possibilitat que fossin confiscades.
Candel va ser l’autor que més problemes va tenir amb la censura. Ningú va acumular un expedient tan voluminós com ell. Tot i que tenia la voluntat de ser el cronista de la seva època, sabia que les llibretes on escrivia podien ser segrestades en qualsevol moment. Per això sempre es mostra molt caut. Quan ha d’esmentar el nom de persones perseguides pel règim, el canvia o l’esmenta senzillament per les inicials; en alguns fragments, fins i tot escriu explícitament que haurà de deixar pel futur una explicació més ampliada d’un fet. Dit això, crec que Candel mostra les seves opinions prou explícitament. En la redacció del dietari s’hi exposa moltíssim. Poques obres com la seva donen tanta presència a altres personatges.
Josep Pla va editar El quadern gris durant gairebé 50 anys; Gaziel era un reconegut cronista que va publicar Tots els camins duen a Roma rodejat d’una gran popularitat; l’obra de Candel, en canvi, es publica deu anys després de la seva mort. Tenia la voluntat que es fes pública?
Per Candel, els dietaris eren un taller literari. Li permetien guanyar aptituds com a escriptor i deixar constància de totes aquelles coses que considerava dignes de ser registrades. Tot i que no va llegir Sartre ni Simone de Beauvoir, compartia de facto la filosofia existencialista. O sigui, la creença que l’existència és l’única cosa demostrable, i per tant n’hem de deixar constància com l’únic fet irreversible. Per altra banda, els dietaris li servien com a banc de continguts. Quan no sabia sobre què escriure, els fullejava i n’extreia nous temes i inspiració. Al meu entendre, ell mai va pensar en la possibilitat d’editar-los tal com raja.
Vostè és directora de l’Unitat d’Estudis Biogràfics. Des d’un punt de vista formal, desprenent-nos del personatge i l’enorme influència que ha exercit en la societat catalana, què destacaria d’aquests dietaris?
Un dels trets més característics de la literatura de Candel és la fixació pel detall. Mostra un nivell d’observació poc habitual en els dietaris. En alguns moments, aquest registre gairebé notarial de la realitat s’apropa molt a la crònica. Vol confrontar les dades que ell anota amb les que presenta públicament el govern. Per això registra els preus del que compra, dels viatges que fa, dels contractes que signa … i altres detalls que, des de la perspectiva actual, semblen secundaris. El dietari es converteix en un “guardamemòria” on l’experiència quotidiana queda dipositada. A vegades, la preocupació per consignar els fets i les paraules –el que diu qui- el priva de realitzar reflexions més profundes. Ell diu: “Cada día anoto los amaneceres y los atardeceres, yo no sé inventar”. Es una bona definició de la seva tècnica literària. Dit això s’ha de ser escriptor per “anotar” un capvespre.
Perquè aquest títol: “El gran dolor del mundo”?
Aquesta expressió apareix en una entrada: acaben d’endur-se al seu gran amic Josep Verdura i ningú en sap res encara. Com ho deu està passant, es pregunta Candel , mentre contempla una foguera on cremen els trastos vells i inservibles (l’anotació és del 25 de juny de 196). No tenim dret a ser feliços, diu, pensant en Verdura. Per a mi el comentari resumeix molt bé el pensament existencialista tan palpable en l’obra. L’eix vertebrador de la vida humana, pensava Candel, és el dolor. La felicitat és esporàdica i efímera però el sofriment no deixa d’assetjar-nos. Allò que construeix la nostra personalitat, que ens defineix com a persones, és el sofriment. De fet, Candel sentia una gran admiració pels escriptors russos. Dostoievski, considerat el literat que millor ha sabut descriure el patiment, era un dels seus escriptors de referència. Perquè ell també té un sentiment tràgic de la vida.
Escollint aquest títol, vàrem voler evitar que es fes una lectura exclusivament política de l’obra. No és necessari ser un activista, ni haver viscut en aquella època, per llegir els seus dietaris i entrar en el seu món. Bona part del missatge que Candel hi transmet té un marcat caire filosòfic, i en conseqüència, és universal.
Quin valor afegit hi podran trobar les persones que ja coneixen l’obra de Candel?
L’ètica del personatge. Candel era una persona molt coherent, hi havia una profunda correspondència entre la vida i l’obra. Per exemple, estava molt interessat en la política, però no hi perseguia cap interès. El seu pas com a regidor de Cultura de l’Hospitalet de Llobregat va acabar com el rosari de l’aurora i en va escriure un llibre d’aquella experiència: Un ayuntamiento llamado Ellos. No sap moure’s en l’àmbit de la política institucionalitzada. Però és que el seu món literari és ple d’essers vulnerables i situacions que reclamen una gran compassió. Diguem-ne que per ell la literatura era l’eina amb la qual expressava la seva disconformitat amb el món. I això passa des dels seus primers llibres, des de Hay una juventud que aguarda, per exemple. I tot el seu món espiritual, el seu desig de retenir la vida en la mesura del possible, es compren molt bé llegint els seus dietaris.
Guillem Carreras
