Són les 19:30 i, sense voler entrar en polèmica amb el rector de Manacor –que va reduir l’aforament de l’església molt per sota del límit i faltant al compromís de mantenir lloc per a tothom que havia assistit als assajos– soc a casa, davant de l’ordinador esperant que arranquin les completes. Tensió, nervis, avorriment, nervis, tensió, emoció, taquicàrdia i Parapapatxim! Comença una de les festes més esteses de tots els Països Catalans. No parlaré de la notícia que una dona hagi fet de dimoni per primera vegada a Manacor, de fet, no ho trobo una notícia. Així vivia la vigília de Sant Antoni, una vigília que, com toca pel temps –per això en diem la Setmana dels Barbuts– era freda. Manacor, Sa pobla, Mallorca en general recuperava amb totalitat la festa al carrer. I no només Mallorca, sinó tot el país sencer. Tot i això, jo voldria escriure sobre el fet més estès al país, un dels vessants de la festa de Sant Antoni que menys associem a aquesta i que moltes vegades es critica des de «l’animalisme»: les passades, els tres tombs.
Bo i sabent que la popularitat de Sant Antoni prové de la seva vinculació amb la societat agrària, amb els animals, i l’evidència que al llarg de l’Antic Règim un sant advocat dels animals era gairebé més important que qualsevol amb relació amb la humanitat. Sense matxo no hi havia gaire a fer. Se sap que les curses eren el pa de cada dia en les festes de Sant Antoni, així com les beneïdes: els tres tombs o les passades dels burros que les precedien. Algunes d’aquestes corrides es poden veure, i viure, a Puig-Reig, Anglesola, Vila-Seca –on li diuen el Cos de Sant Antoni– i a Ascó, on se’n fan diverses, la darrera al carrer dels Clots, lloc originari de les corrides. Aquest carrer és cobert de més d’un pam de sorra perquè els animals no rellisquin; tota una modificació de la trama urbana per mantenir la festa. Festa que manté, també un paisatge sonor; Les corrides de cavalls, rucs i matxos d’Ascó. Dissortadament, algunes de les altres marxes de Sant Antoni, com la recollida a la cobla de flabiols Els Formigues de Llinars ja no tenen lloc pel canvi substancial en el calendari festiu a canvi de les vacacions pagades.
Tot i això, hi ha diverses reflexions a fer d’aquestes passades i tres tombs que tenen lloc a diversos pobles de Catalunya que es mantenen vives gràcies a la interculturalitat i la naturalesa del país com a casa d’acollida. En molts indrets, més dels que voldríem, les festes de Sant Antoni viuen de les hípiques, del negoci del cavall. Per fortuna, encara hi ha l’esperança de l’aportació rociera i andalusa al món del cavall català, qui de fa uns anys mantenen viva la festa en moltes poblacions. S’acaben els carros amb guarniment de traginers, el futur és desolador pels nostàlgics com ara jo, però ara i més que mai cal mirar de mantenir l’essència viva, poder agafar la passió amb què els rocieros viuen el món del cavall i vetllar perquè la seva aportació sigui respectuosa amb el que resta viu: que el llegir no ens faci perdre l’escriure. La pregunta, per no dir la reflexió, és que com pot ser que els tres tombs obrin la temporada a Argentona, Cerdanyola del Vallès, Martorell, Polinyà i Sant Andreu de Palomar (Barcelona) el 15 de gener, i acabin a Cervelló a l’octubre. Sant Antoni a l’octubre? Sí, vivim de pa amb tomàquet i regalus, i es veu que ja ningú menja tortell per Sant Antoni.
