La Declaració dels Drets Culturals de Friburg va ser aprovada el 2007, com a complement de la Declaració Universal de la UNESCO sobre la Diversitat Cultural. L’article 4 és categòric: “La diversitat cultural no es pot protegir veritablement sense una implementació efectiva dels drets culturals”. Aquests són concebuts com una eina per lluitar contra la desaparició de llengües o altres expressions col·lectives minoritzades. Ara bé, en la mesura que ha entrat a l’agenda política, el concepte ha adquirit nous significats. Així, segons el procés participatiu engegat pel Departament de Cultura sobre la Llei de Drets de Cultura de Catalunya, la nova normativa ha de garantir l’educació artística de la joventut, la universitat en l’accés i la participació cultural, o bé la protecció legal de les creacions dels professionals de la cultura, entre altres aspectes. El discurs original, basat en la protecció dels patrimonis culturals amenaçats, ha virat cap a una lectura més individualista de la Declaració de Friburg.
Aquesta nova mirada té riscos, el més evident és crear un sistema cultural del tot estatalitzat, però també oportunitats, com ara prendre més consciència del biaix classista que hi ha en el sistema cultural o bé dedicar més esforços per incloure aquells espais o grups tradicionalment marginats de l’oferta cultural. Des de la talaia privilegiada que és la redacció de Tornaveu, tinc la percepció que l’associacionisme cultural cada vegada aposta de manera més decidida per projectes amb compromís social. Contra la solitud no desitjada, a favor de la reinserció social, per garantir l’accessibilitat a les cercaviles, incloent persones amb minusvalideses, etcètera. També s’estan fent creixent esforços per vincular dos àmbits, la cultura i l’educació, que incomprensiblement han viscut molt temps d’esquena. S’hi va reflexionar extensament en el Fòrum Educació i Cultura 2018, i és una de les principals línies de treball que actualment impulsa el CoNCA.
En canvi, queda molt camí per recórrer en estrènyer llaços entre la Cultura i la Sanitat. Sempre incidim en el potencial que té la cultura popular per enriquir-nos com a persones i vertebrar-nos com a societat. Tendim a reivindicar els beneficis subtils de pertànyer a una entitat cultural, i paradoxalment, ocultem els que són més evidents. La creació comunitària sobretot és important, ras i curt, perquè millora la nostra salut física i mental. Ens fa sentir millor, amb nosaltres mateixos i amb els altres.
M’he acabat de convèncer d’aquesta idea després de parlar amb en Xavier Quinquillà, director executiu de la Fundació de l’Orfeó Lleidatà. És una de les entitats catalanes pioneres en l’ús de la cultura popular com a recurs terapèutic. En explicar-me els projectes de compromís social que impulsen, confessa que no és gaire amant de les etiquetes: els projectes educatius, terapèutics, inclusius, sanitaris, assistencials sovint no es poden destriar fàcilment. “La inclusió d’una persona a un grup és terapèutica”, resumeix.
Els tres principals hospitals de Lleida i l’Orfeó col·laboren amb projectes de rehabilitació. A la Unitat de Cures Intensives de l’Arnau de Vilanova s’organitzen sessions de musicoteràpia i tallers de percussió, que compten amb la participació dels familiars, els ingressats i els professionals sanitaris. L’objectiu del projecte és humanitzar el tractament de les cures crítiques, és a dir que les teràpies no consisteixin únicament en la medicalització del pacient. Els resultats indiquen que la musicoteràpia millora l’estat anímic dels hospitalitzats, un factor important en el procés de curació d’algunes malalties.
L’Orfeó Lleidatà també treballa amb persones que tenen una autonomia parcial. Fa quatre anys va crear-se el grup de combo Endaband, format per pacients de l’Hospital Universitari de Santa Maria. El projecte ha aconseguit millorar la seva autoestima i ajudar-los a adquirir rutines. Altres iniciatives de l’orfeó, com per exemple Veus visuals, impulsada el 2021 en col·laboració amb l’hospital Sant Joan de Déu i el Centre d’Art La Panera, contribueixen a trencar els estereotips i estigmes entorn de la salut mental.
Quinquillà subratlla que la importància de tots aquests projectes radica en normalitzar la participació en la vida cultural de sectors que habitualment en són exclosos. El llenguatge musical és més senzill que la comunicació verbal, facilita els processos creatius i les dinàmiques grupals. A més de consolidar els projectes actius, des de l’Orfeó Lleidatà desitgen impulsar nous reptes, com ara participar en teràpies amb trastorns aguts.
Tothom té – o ha tingut o tindrà – un trastorn mental més o menys intens. Com a societat, a poc a poc estem trencant tabús i aprenent-ne a parlar més obertament. És el moment adequat per reivindicar els grans beneficis que té la cultura – i en concret la cultura popular, la cultura feta comunitàriament- en la salut comunitària. Ha arribat l’hora que es multipliquin les iniciatives semblants a les de l’Orfeó Lleidatà.
Si no ens posem les piles, la reivindicació de la Cultura com a quart pilar de l’Estat del Benestar serà percebuda com una reivindicació de progres avorrits i petulants. Tota la ciutadania ha de comprendre, intel·lectualment però sobretot per la via dels fets, que la Cultura és l’amalgama que uneix la sanitat, l’educació i la inclusió social per construir una societat millor. Mentre sigui percebuda estrictament com una forma d’oci o promoció econòmica, continuarà tenint poc valor social. Aquest és l’escenari que trepitgem i amagar-ho no ens servirà de res.
