Per volum social i impacte econòmic, les entitats són el primer actor cultural de Catalunya. Les agendes culturals d’arreu de Catalunya s’omplen gràcies a les activitats impulsades des de l’associacionisme. La cultura popular ha guanyat prestigi en àmbits—mitjans de comunicació, acadèmia, polítiques patrimonials—on tradicionalment estava exclosa. Tanmateix, aquest moment bo no ha comportat un enfortiment de l’organització popular de la cultura.
La institucionalització de la cultura
La cultura popular es pot distingir fàcilment de la cultura de masses —sovint adjectivada, equivocadament, com a popular— per una singularitat. En totes les seves expressions, l’emissor i el receptor coincideixen. No hi ha un artista oferint un producte cultural a un públic. La cultura popular és la gent organitzada pel seu propi gaudi. Precisament per l’absència de líders o responsables, tradicionalment ha estat viscuda amb recel i desconfiança per part de les elits dirigents. No debades, les festes suposen un trencament de l’espai-temps quotidià, una invitació permanent a la subversió de l’ordre establert. Un exemple ben il·lustratiu el proveeix la nit de Sant Joan. A la Barcelona de principis del segle XX, pràcticament s’encenia una foguera a cada cantonada. A còpia de repetició, els veïns sabien aixecar barricades en moments de convulsió social per apoderar-se del control de la ciutat, com va passar a la Setmana (ompliu aquí amb l’objectiu adient a la vostra ideologia: Tràgica, Gloriosa, Roja…).
L’evolució de les mentalitats col·lectives és l’avantsala de les transformacions polítiques. La II República Espanyola és possible, en bona mesura, gràcies a l’amalgama d’ateneus, cooperatives i entitats on els ciutadans ja practicaven l’assemblearisme i la democràcia interna. Conscient d’aquesta realitat, el franquisme executa una política molt dura de confiscacions a equipaments associatius. Sense seus socials pròpies, la cultura popular perd espais de sociabilitat, i per tant, també d’incidència pública. D’aquesta manera, s’adoba el terreny perquè la cultura de base quedi reduïda a una forma d’oci.
Durant la Tercera Restauració Borbònica (1978 -…) no s’està revertint aquest model. El creixement associatiu que s’experimenta en el tardo-franquisme no es concreta en un augment de les seus associatives. El pla de centres cívics que s’impulsa a la dècada dels vuitanta, molt important a Barcelona, decapita les possibilitats de creixement de les entitats. Privades d’un equipament propi on generar ingressos, la gran majoria es veuen obligades a dependre de les subvencions públiques, fet que lesiona greument la seva llibertat i autonomia com a entitats privades. Des de llavors, les estadístiques indiquen que la precarietat associativa ha empitjorat.
Què hauria passat si, amb la mort del dictador, el moviment associatiu hagués tornat a gaudir dels equipaments que li van ser robats? Si les entitats haguessin recuperat -de manera més clara- la funció d’àgora del poble? Si no s’hagués mantingut una línia gruixuda—que encara perdura—entre l’activisme social i el cultural? En aquest món ucrònic, les entitats possiblement haurien sigut un poderós agent perquè les reivindicacions dels Nous Moviments Socials penetressin amb més força en el conjunt de la societat catalana. De retruc, possiblement s’haurien creat les condicions més favorables perquè les associacions fossin autosuficients, menys dependents de la respiració assistida que són les ajudes públiques.
Actualment, la cultura és gestionada en tres grans esferes: la pública (administració), la privada (empresa) i la comunitària (entitats). La teoria dels vasos comunicats és inapel·lable. En la mesura que les entitats han perdut protagonisme en les polítiques culturals del país, les administracions i les empreses n’han guanyat. Una tendència que ha tingut un impacte considerable en la manera com s’organitza i es viu la cultura popular, sotmesa a ingerències cada vegada més considerables.
Patrimonialització
L’octubre del 2022, el grup acadèmic Cultura Popular i Conflicte va organitzar la jornada de reflexió Del subaltern a l’intangible… o com la cultura popular esdevingué patrimoni immaterial. El títol té l’encert d’evidenciar que els canvis de nomenclatura mai són gratuïts ni innocus. Els partidaris de la patrimonialització de les expressions culturals defensen que, en un món sacsejat pels embats de la globalització cultural, és necessari establir mecanismes per protegir les formes de vida autòctones: festes, etnopoètica, artesania, organització social, etc. Amb aquest objectiu, el 2003 la UNESCO aprova la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, aprovada per la UNESCO el 2003.
En canvi, els detractors i crítics en subratllen les amenaces. Adverteixen, en aquest sentit, dels perills que comporta que la gestió patrimonial sigui liderada per les institucions. L’arraconament de les entitats silencia les veus dissidents en les festes, i al mateix temps, convertides en un reclam turístic, n’impedeix la seva evolució. En les festes més multitudinàries dels Països Catalans —Patum de Berga, Sant Joan a Ciutadella…— es viu un progressiu desencantament de la població local amb l’arribada massiva de forasters, que els hi impedeixen viure les celebracions amb plenitud.
Mercantilització o Festivilització
Ja fa gairebé mig segle que el concepte cultura popular va entrar a la palestra acadèmica, però encara no existeix un consens sobre el seu significat. Algunes trets que acostumen a considerar-se definitoris són la transmissió generacional i la vivència col·lectiva. Aspectes, tots dos, que actualment remen en contra el sentit del temps. Les tecnologies globals afavoreixen la dissolució dels imaginaris compartits de les comunitats. Una jove catalana possiblement se sent més identificada amb un japonesa de la seva edat, amb qui comparteix molts llenguatges comuns, que amb la seva mare.
Quan es produeix aquest trencament, quan es deixa de comprendre o valorar els rituals i símbols que configuren les tradicions, el mercantilisme té més possibilitats d’instrumentalitzar les festes amb propòsits publicitaris o lucratius. Ens hem habituat que Estrella Damm patrocini les Festes de la Mercè o que la campanya comercial de Nadal comenci just ha acabat Tots Sants. Però no sempre ha estat així. El popular escriptor Josep Maria Espinàs, autor del llibre Festa Major, ja ho va advertir en una de les seves columnes.
Les noves narratives de la cultura popular
Quan s’analitzen les noves narratives de la cultura, no es pot obviar el doble procés de patrimonialització i mercantilització que vivim. Administracions i empreses conceben instrumentalment les festes instrumentalment, com a marca comercial, en conseqüència vetllen perquè les pràctiques i els missatges que es difonen difuminin tot rastre de dissidència. Les associacions culturals— sigui perquè es comprèn el potencial que tenen per crear imaginaris col·lectius, o bé perquè són considerades un actor social poc poderós— són més fiscalitzades que altres organitzacions privades. Socialment denunciem les associacions, per sort minoritàries, que encara rebutgen o posen traves a la participació femenina en les seves activitats; en canvi, acceptem amb normalitat que l’Església, beneficiària de molts recursos públics via exempcions tributàries, només accepti homes en el sacerdoci.
En el camp de l’antropologia hi ha consens en definir la tradició com una convenció establerta, i per tant subjecta a ser transformada. No és necessari, doncs, aturar-se en aquest punt. Millor que ens centrem en el conflicte que es produeix quan una manifestació cultural és denunciada per fomentar discursos retrògrads, que legitimen ideologies clarament racistes, classistes, sexistes i homòfobes. La problemàtica dona a peu a plantejar-se una pregunta de fons: qualsevol manifestació cultural pot ser considerada patrimonial, si així ho considera la comunitat practicant? La UNESCO va fixar posició quan va retirar la processó de la Ducasse d’Ath, que inclou la figura del Salvatge (una persona negra encadenada), de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
A Catalunya, el debat sobre les noves narratives de la cultura popular va agafar volada el 2023 quan Basha Change, alcaldable de la CUP a Barcelona, va demanar la retirada dels gegants que «banalitzen el colonialisme». Arran d’aquestes declaracions, qui més qui menys va posicionar-se en tres sentits: veus que defensaren la no-ingerència en les expressions tradicionals, altres que instaren les institucions a depurar les manifestacions culturals discriminatòries, i unes darreres que proposaren contextualitzar-les. Aquesta sembla la via més adequada per no incórrer la censura o el revisionisme històric, i al mateix temps fer conscienciació i denúncia social.
En qualsevol cas, l’associacionisme no pot limitar-se a tenir un paper merament reactiu, centrat en la correcció del patrimoni cultural heretat. Cal que s’impliqui decididament en la lluita pels drets socials i polítics de tota la ciutadania, sobretot en aquells àmbits on l’Administració més flaqueja. Les polítiques de gènere brinden un exemple ben il·lustratiu. Malgrat les campanyes institucionals a favor de la igualtat efectiva entre dones i homes, el masclisme creix a passes agegantades entre els joves. Segons l’estudi del CEO presentat el febrer del 2024, la majoria dels nois catalans entre 16 i 25 anys (54 %) creuen que el moviment feminista ha anat massa lluny. Els esforços de sensibilització de les administracions no estan obtenint resultats. No és descartable, fins i tot, que provoquin efectes contraris als desitjats en una franja d’edat susceptible a comprar proclames venudes com a transgressores i contraculturals—tal com s’acostuma a presentar l’argumentari masclista.
Per contra, els estudis de ciència política assenyalen que existeix una clara correlació entre densitat associativa i rebuig a les opcions ultradretanes. El corol·lari és clar: les entitats han d’assumir un rol protagonista en la lluita per transformar les mentalitats, vèncer l’onada reaccionària i avançar cap a una societat més igualitària. La història recent demostra que la cultura popular té un gran potencial per trencar els estereotips de gènere. Als anys vuitanta, les dones s’incorporen amb normalitat a les construccions castelleres, trencant el rol de cura i intendència que fins llavors tenien assignat. Més recentment, el 2007, va néixer la Diada de la Dona Trabucaire, que en la primera edició va comptar amb la participació de 25 dones. La darrera convocatòria (2024) ja n’eren 156, representants de gairebé totes les colles de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya.
A recer d’aquest cas d’estudi, és lícit plantejar-se si no seria preferible un «repartiment de tasques» entre les entitats i les institucions. Aquestes encara tenen molt marge de millora en l’aprovació de mesures que intervinguin directament, per la via dels fets i no de la sensibilització, en la realitat: enduriment del codi final, obligatorietat dels punts lila, erradicació en les festes populars de cançons que promouen la violència contra les dones, criteris de paritat en la contractació, etc. I les entitats, camp per recórrer en projectes construïts amb mirada emancipadora.
Reflexió final
L’extrema dreta està aconseguint quotes de poder fins fa poc impensables als Parlaments de tot el món. Per combatre el seu auge serà necessària molta valentia i no menys intel·ligència. Revertir la creixent estratificació social, i en paral·lel, combatre els discursos d’odi que els altaveus retrògrads propaguen contra els perfils socials minoritaris o no hegemònics.
L’anomenada guerra cultural sobretot s’està lliurant a les xarxes socials. Si la batalla es continuant produint a aquestes plataformes—propietat de grans magnats, incapaces d’oferir un debat ordenat, caracteritzades pel caos en l’exposició de continguts—les ideologies emancipadores la tenen perduda d’entrada. En aquest context de debilitament del debat públic, les entitats han d’enfortir-se com a a espais de sociabilitat, debat públic i (re)coneixement de la diferència. Serà més fàcil que s’hi converteixin si les administracions, lluitant contra la tendència natural dequalsevol organització per créixer i augmentar les seves estructures i tentacles, accepten perdre pes en la regulació de la vida cultural.
La Llei de Drets Culturals, a través de la qual es desitja garantir l’accés i la participació cultural a tota la societat, ha de posar les màximes facilitats a l’organització popular de la cultura. Una de les seves màximes prioritats ha de ser proveir les entitats d’equipaments en els quals es puguin dur a terme projectes comunitaris i de foment del pensament crític (perdó pel pleonasme). On la gestió burocràtica, que pren tant temps a l’organització d’activitats, quedi reduïda a la mínima expressió. On es comprengui que la construcció social i nacional passa tant per la creació d’una cooperativa de consum com per la formació d’una societat musical. On activisme associatiu i compromís polític tornin a donar-se la mà.
