Les necrològiques sobre Josep Maria Espinàs destaquen de manera recurrent la seva capacitat d’observació, la senzillesa i el talent que tenia per escriure articles costumistes. És a dir, la vinculació de la gent amb el lloc i el moment històric que els ha tocat viure. Per això sorprèn no trobar-hi referències –ni que siguin secundàries— sobre cultura popular. En amagar el pensament d’Espinàs sobre les tradicions catalanes, es presenta una imatge desvirtuada -o almenys incompleta- de la seva figura. Talment, fos un home que gaudís molt coneixent noves persones i racons de Catalunya, però que no tenia una visió global del país. Potser per la mateixa raó, tampoc ha merescut gaire atenció el compromís polític de l’escriptor, que en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 va presentar-se en el tercer lloc de la candidatura de Nacionalistes d’Esquerres.
La trajectòria d’Espinàs demostra que la cultura tradicional i l’anomenada alta cultura no són excloents. La collita de 1962 ho fa especialment palès. Aquest any publica L’últim replà (Premi Sant Jordi de novel·la) i en el camp musical, dues propostes ben diferents: Espinàs canta a Brassens i Cançons tradicionals catalanes, un vinil en el qual interpreta ‘La presó de Lleida’, ‘La cançó del lladre’, ‘La calma de la mar’ i ‘Corrandes’. Apropa l’avantguarda europea i al mateix temps fa una reivindicació desacomplexada del cançoner autòcton, en una aposta que redoblaria el 1963 amb la publicació -juntament amb Maria Cinta- de Nadal a casa.
Espinàs sentia una gran predilecció per la sonoritat popular. Quan el 1985 es disposa a fundar una editorial amb Isabel Martí, decideix que s’anomenarà La Campana, un instrument que col·leccionava i enyorava com a mitjà de comunicació social. En la mateixa línia de pensament, també se sent atret per la dimensió col·lectiva de l’acordió diatònic. El juny de 1990, en un article publicat a la revista Diatonix, exposa que “és un instrument amb limitacions (…) perquè no té totes les notes, i per tant no pot tocar totes les melodies. Personalment, crec que aquesta limitació és una de les seves gràcies, perquè no admet que sigui tocat amb pretensions artístiques. L’harmonia és senzilla, i qui el toca no podrà caure en la temptació de la interpretació expressiva personal. La música culta i simfònica no és el seu món, i per això prefereixo l’autenticitat d’aquest acordió elemental als que aspiren -per molt de mèrit que tinguin els executants- a convertir l’acordió més modern en un instrument de música ambiciosa”.
Festa Major
Descriure l’ambient d’una celebració no és gens senzill, sobretot si qui ho pretén fer no pertany a la comunitat. A Festa Major (1969), Espinàs i el fotògraf Eugeni Forcano comparteixen les seves vivències a Vilafranca del Penedès, Villalba Sasseres, Solsona, Cardona, Gràcia, Olot, Argentona, Castelló de Farfanya, Torregrossa, Linyola, Arbeca, La Barceloneta, Sitges, La Guingueta, Castellterçol, L’Esquirol i Badalona. Els textos ja traspuen la calidesa i proximitat que es convertirien en el senyal d’identitat de l’autor. Amb la perspectiva del temps, serveixen per transportar-nos a costums perdudes.
Algunes anècdotes i comentaris ens arranquen un somriure i també ens inviten a la reflexió. A Torregrossa, els veïns expliquen a Espinàs que la festa major d’hivern és més lluïda perquè disposen d’un casal més gran per fer-hi ball, que és gratuït per tothom excepte pels joves. A Sitges es troba amb l’enuig de la població local contra els turistes que passegen en biquini entre els elements d’imatgeria; a Arbeca relata amb detalls com una mestressa de casa mata un pollastre per fer un dinar de gala; a Solsona coneix el Quarto dels Gegants i queda meravellat per la participació infantil a la festa… En ple debat sobre la festivalització de les festes, ve de gust refugiar-se en aquesta lectura.
Cultura popular, eina de construcció comunitària
En la tesi doctoral El discurs de la resistència i de combat en la Nova Cançó, Antoni Pardo escriu que “el leitmotiv d’Espinàs és la mirada vitalista al futur (…), de regenerar el país, d’autoafirmar-se i avançar com a país amb coratge i convicció”. El Cant del Barça –sens dubte la lletra més popular que va escriure— emplaça a fer un “crit valent” i adverteix que “s’ha demostrat que mai ningú ens podrà tòrcer”. En aquest afany vertebrador, Espinàs considera que la cultura popular hi té un paper destacat. Poc després de rebre el Premi d’Ambaixador dels Castells (2011), escriu: “la gent té necessitat d’incorporar-se a projectes de progrés, de pujar, de fer pinya amb gent decidida a anar més enllà. Aixecar un castell ja no és, només, un acte folklòric. És un acte simbòlic de la possibilitat de cohesió, de treballar en un projecte comú, de sumar esforços (…) I si l’enxaneta corona el castell i fa l’aleta, el triomf és de tots. Els segons, els tercers, els de la pinya de baix, també senten que han arribat a dalt. Potser res ens fa tan solidaris com compartir la suor”.
En la seva darrera etapa com a articulista, a El Periódico, també va tractar sobre cultura popular amb freqüència. En una peça publicada el novembre de 2010 contraposa la rauxa castellera amb el seny de la sardana, de la qual també es confessa admirador. “L’àgil puntejar em fa pensar en un instint d’elevació”, escriu, i recorda que en català usem l’expressió posar en dansa per indicar que s’inicia un projecte.
Home format en l’austera Catalunya de postguerra, considera que s’ha de vetllar perquè les celebracions no quedin desvirtuades i perdin el significat primigeni que les motivava. A la peça Les festes i els seus satèl·lits comparteix la següent reflexió: “Tinc la impressió que, quan jo era jove, les festes no tenien les dimensions que tenen avui. Els pobles i les viles organitzaven, en general, unes festes majors més aviat modestes. Els pressupostos municipals eren relativament petits, i sobretot, en aquells temps no s’havia produït encara la gran moda dels patrocinadors. (…) Abans, Sant Jordi era només el Dia del Llibre. S’hi va afegir la rosa, i em sembla bé. Però d’un temps ençà, amb l’excusa de Sant Jordi, es presenten jornades, recitals, sèries de conferències, exposicions artístiques, manifestacions i concursos de tota mena que s’organitzen al voltant de Sant Jordi. (…) El clàssic Dia de… s’ha multiplicat, doncs, per Dies de… O potser és més exacte dir que cada dia dedicat a un tema ha creat una sèrie de satèl·lits que el reforcen, però sovint poden emmascarar-lo. Si abans hi havia dies aïllats i significatius, ara se celebren amb adherències”.
Insisteixo: Espinàs observava, però evidentment també projectava, també construïa. Per això tenim el deure de recordar quina imatge tenia del país, quina visió tenia de la nostra cultura popular.
