Des que vaig tenir coneixement que potser moriria, he recordat sovint com n’era de feliç el dia que es va inaugurar la Casa de la Sardana. Aquell dia, en Jesús va fer dues reflexions que considero que defineixen el seu pensament associatiu. Una, la reivindicació desacomplexada de la cultura popular. Cal alçar la veu amb orgull contra els qui la menyspreen en considerar-la arcaica, obsoleta i anacrònica. Sovint es referia als seguidors d’aquest pensament com a “esnobs”, paraula que trobo molt encertada. Segurament perquè s’ha erigit en un símbol nacional, la sardana ha sofert amb especial intensitat aquest tipus d’atacs.
L’altra reflexió em va sorprendre més, no pas pel contingut, sinó perquè gairebé ningú la formula en veu alta. Amb tota normalitat, en Jesús va exposar que el franquisme havia suposat una gran estacada pel moviment associatiu del qual encara no estàvem recuperats. L’associacionisme és possible gràcies al desinterès col·lectiu, i sovint això ens condueix a un excés de cofoisme. És lògic que ens vanagloriem del múscul que tenim com a moviment, perquè certament és impressionant, però sovint ens manca perspectiva històrica per entendre en quin moment ens trobem. Jesús Ventura era conscient que les entitats contemporànies som més febles que les del primer terç del segle XX, amb menys recursos propis i més dependents de l’Administració.
En resum, crec que el pensament d’en Jesús era clar: “potser el moviment associatiu no viu el seu millor moment, però els col·lectius de cultura popular som una expressió de primer ordre i del tot contemporània”. Autocrítica sí, reivindicació també.
La trajectòria de Ventura és extensíssima i segur que amb el pas del temps cada vegada serà més valorada. Més que detallar en aquest obituari tota la seva biografia, prefereixo destacar els grans projectes vitals que van empènyer el seu activisme. A ningú se li escapa que les sardanes han estat la seva gran passió. A més de composar desenes de peces, ha desenvolupat un paper clau en la difusió d’autors cèlebres. Com a president de l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona ha organitzat els Memorials Joaquim Serra; des de la Cobla Ciutat de Girona ha dirigit la Fonoteca de la Cobla, iniciativa magnífica que es dedica a difondre les obres de destacats sardanistes de les comarques gironines (Ricard Viladesau, Cassià Casademont, Bonaventura Carreras, Frederic Sirés, Miquel Serra…); al capdavant de la Cobla de Cambra de Catalunya també ha tingut un paper protagonista en l’enregistrament de compactes sobre compositors del conjunt del país: Garreta, Manén, Oltra, entre molts altres… Els qui han conegut el Jesús saben que l’enumeració podria ser molt més llarga, i que justifica plenament la concessió de la Medalla al Mèrit Sardanista (2009).
A més, Jesús Ventura també serà recordat com una figura clau en la promoció de la cultura popular catalana, un precursor per totes les persones que ens hi hem dedicat posteriorment. El desembre del 1989, quan comença a emetre’s el programa Fes ta Festa a Ràdio 4, era inaudit que un programa tractés exclusivament sobre cultura popular. La proposta d’en Jesús, en Jordi Mauri i en Jordi Font va permetre obrir l’escletxa necessària per a un camí que pràcticament no s’havia transitat.
En els trenta-tres anys que ja acumula de trajectòria, el Festa Festa ha estat reconegut el Millor Programa de Ràdio en Català (1997), una Menció d’Honor dels Premis Radió Associació de Catalunya (2015) i el I Premi Antoni Carné al Mitjà de Comunicació de l’Associacionisme Cultural (2017).
Se’t trobarà a faltar, Jesús.
