L’esplanada dels jardins del Monestir de Sant Pere de Camprodon es va omplir per a la inauguració del XXXVII Festival Isaac Albéniz, amb l’estrena de la cantata “Un cant a la vida”, amb música de Xavier Teruel sobre poemes de Rosa Maria Mestres, a càrrec de les corals de Camprodon, la del Club Natació Sabadell i l’Orquestra Simfònica de Clavé, dirigida per Bruno Nájera. Tot un esdeveniment musical impregnat de cultura popular.
Vaig conèixer l’autora, més ben dit vaig ser editor dels seus llibres, establint una bona amistat amb ella i el seu marit, Ramón Escolà, que era el president de la Federació de Cors de Clavé que va promoure l’any Clavé, amb aquella cloenda multitudinària que va omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona. Ell arribà a la presidència de la Federació a partir de la Coral Talia de Sabadell, que la Rosa Maria Mestres també va presidir, quan ell va tenir necessitat de dedicar-se plenament a l’Any Clavé. Ella ja n’era cantaire i també col·laborava amb els Amics de l’Òpera, que tant han fet per la lírica des de la ciutat vallesana.
Em va tocar anar a quasi totes les presentacions dels seus llibres i encara em dura la satisfacció per la bona acollida que sempre van tenir aquells poemes, que produïen emoció en la gent que els escoltava delint-se. La connexió entre la Rosa Maria Mestres i l’auditori dels seus poemes, llegits per diferents veus sovint vinculades a l ’Omnium Cultural de Sabadell, a la seva coral i un cúmul de gent que es sentia atreta per una personalitat que m’atreveixo a qualificar de màgica.
La seva filla, la Rosa Maria Escolà Mestres, en morir la mare, va ser la impulsora de l’edició del poemari “Un cant a la vida”, amb el suport del conjunt de la família. Durant la pandèmia, el llibre va caure a les mans de Xavier Teruel, un altre sabadellenc, que ha dotat els poemes d’una exquisida sensibilitat, conservant el caràcter i la subtilesa amb la qual els havia dotat l’autora. No vaig poder evitar rememorar la mateixa experiència al costat del mestre Jaume Cristau, qui al piano anava posant música al meu pensament i, sincerament, el record em va enlairar cap a l’espai inconcret d’allà on tots anirem a parar, vaig recobrar l’estimació que es tenia el matrimoni Escola-Mestres (Ramon i Rosa Maria) subliminant-la, ara que ja no estan entre nosaltres.
Als jardins del Monestir de Sant Pere, passaven moltes altres coses, mentre la música ens feia delir a tots plegats. La Coral Camprodon que presideix Valentí Clarena, entrava en un nou estadi en el camí emprès per aixecar el nivell d’una tradició coral més que centenària, que es reconeixia en entregar la Medalla d’Or de la Federació de Cors de Clavé a la senyora Margarita Guardiola que, pacientment, l’ha dirigit les darreres dècades. La presència a Camprodon de Bruno Nájera, actualment president i dinamitzador de la Federació –quan s’acosta el segon centenari del naixement de Josep Anselm Clavé- ja està ajudant a potenciar la coral que porta el nom de la vila, consolidant amb la innovació la feina feta anteriorment.
El preludi de l’estrena va aportar l’encert de la interpretació d’una selecció de bandes sonores de grans produccions cinematogràfiques, en la que, volgudament, hi havia un cert homenatge al Casal Camprodoní que manté, amb un esforç encomiable, la programació de la seva sala de cinema. Precisament la seva presidenta, Maria Claret, era entre els cantaires i no vaig poder evitar la constatació de la relació de les corals i els ateneus o casinos populars. Arreu de Catalunya, moltíssimes de les estructures de convivència van ser creades amb l’esforç dels cantaires, a fi de tenir un local propi on assajar. Arribats aquí, cal deixar constància que no va ser el cas de Camprodon, on la gent del poble i els estiuejants tenien els seus propis centres de convivència, cant coral i esbarjo: la societat coral “La Renaixença” i el que va esdevenir Casal Camprodoní; d’aquest, l’impulsor i primer president va ser –ni més ni menys!- que el doctor Bertomeu Robert, alcalde mític de la ciutat de Barcelona i l’home que situà Camprodon en el mapa de l’estiueig, en receptar als seus pacients “un canvi d’aires”, recomanant aquestes serralades pirinenques. El seu també va ser un cant a la vida (a una forma de vida) en aquell Camprodon que encara batega, rememorant figures senyeres de la nostra cultura, com Albéniz i el doctor Robert, i deixant constància que l’obra de Clavé també va arribar al Pirineu.
1
