L’any 1999 coincidien tres efemèrides amb una gran significació per al moviment coral català i pel conjunt de les associacions culturals: a la coincidència del 175 aniversari del naixement de Josep Anselm Clavé i els 125 anys de la seva mort, s’hi unia la commemoració del segle i mig de la fundació de la Fraternitat, la primera coral euterpense, que es pot considerar la pedra angular del projecte de transformació social impulsat per la Il·lustració a Catalunya.
L’obra de Clavé ja estava prou documentada per a que no passés per alt aquesta notable coincidència i, malgrat les davallades de la història -persecucions, revolucions frustrades, guerres perdudes…- sempre contràries al pensament claverià, la democràcia havia revitalitzat aquella Federació de Cors de Clavé que, amb diferents presidències a partir de ser legalitzada per la dictadura, s’havia anat reestructurant i activant la implantació en el territori, sobretot amb la celebració de les trobades de corals. Val a dir que era l’única federació d’entitats culturals, Cadascun dels successius presidents havien fet aportacions complementàries i les efemèrides que s’havien de celebrar el 1999 es trobaven afortunadament amb una federació reactivada, que va saber trobar amb en Ramon Escolà el líder imprescindible per encapçalar un gran repte.
En Ramon havia presidit la sabadellenca coral Talia, de la que no feia gaire l’havia rellevat la seva muller, la poetessa Rosa Maria Mestres, membre de la carismàtica entitat Amics de l’Òpera de Sabadell. En Ramon tenia una sòlida formació tècnica industrial a partir de l’Escola d’Arts i Oficis de la mateixa ciutat, que era part essencial de la seva manera d’entendre la vida. Un model de vida del qual també participava l’afició pel cant coral que compartia amb la seva família. El pare, represaliat republicà cantava havaneres “a l’americana”; la mare, les cançons que aprenia al taller escoltant les companyes que cantaven a l’Orfeó Català. El germà havia perdut la veu estant contractat per l’Òpera de Munic. El mateix Ramon havia format part d’un quartet… M’ho va explicar per al capítol que li vaig dedicar en el meu llibre L’altra resistència. L’associacionisme cultural català i la lluita per les llibertats democràtiques, on vaig recollir quaranta trajectòries referents de l’activisme cultural.
Com es pot veure, tenia un bon perfil per fer front a aquell repte i el projecte li arribava com anell al dit: l’acabaven de jubilar, considerava que massa aviat, quan encara se sentia capaç de menjar-se el món. Havia assumit l’objectiu que havia plantejat el seu predecessor i es disposava a envoltar-se d’un equip de col·laboradors imprescindibles. Em venen a la memòria els noms dels Joan Giralt –predecessor a la presidència de la Federació-, Figueras, Bertomeu, Gargallo, Sabata, Mateu…, que l’envoltaven. A tots ells aviat es van unir Antoni Carné, i com a assessors l’historiador Jaume Carbonell, el periodista Jaume Comelles, el director de la Banda Municipal de Barcelona, Josep Mut, i el de l’Orfeó Lleidatà, Lluís Virgili, i jo mateix. Una peça fonamental de la commemoració va ser Joan-Ramón Gordo i Montraveta, que aportà la seva experiència en la gestió cultural coordinant l’Any Clavé.
No només es recobrà el fabulós repertori musical de Josep Anselm Clavé per mitjà d’uns quaranta concerts de macrocorals arreu de Catalunya i edicions discogràfiques, tot plegat va generar dinàmiques per activar les corals. També s’incentivà les institucions. El Parlament proclamà l’Any Clavé, la Diputació de Barcelona va promoure la magnífica exposició Clavé al cor: l’home i l’època, la Generalitat i l’Ajuntament de Ciutat Comtal van dotar de recursos la commemoració, que es va cloure en un multitudinari acte que omplí de gom a gom el Palau de Sant Jordi. En el programa d’actes sobresortí la celebració del Congrés de Cant Coral que significà un gran incentiu per repensar el moviment coral, amb la participació de totes les seves federacions i coordinadores i amb ponències dels més destacats especialistes, que van dotar la convocatòria d’un gran contingut teòric que originà notables debats.
L’Any Clavé fou un moment àlgid en el llarg segle i mig d’història saturat d’alts i baixos i de governs autoritaris, gens favorables a les propostes de progrés social i cultural que sorgien de les corals euterpenses, que van ser a Catalunya l’instrument i l’agent principal de la Il·lustració, que pretenia la culturització de les classes populars i creava mecanismes de promoció social seguint models que s’anaven imposant a l’Europa de més amunt dels Pirineus. Les polítiques autoritàries havien reduït l’obra de Clavé al folklorisme, situació que encara perdurava en arribar la democràcia. Res es deia del polític que exercí de diputat a corts, governador civil i president la Diputació de Barcelona, promovent obres tan carismàtiques com la Maternitat i la Casa de Caritat, extraordinàries consecucions d’interès social a la segona part del segle XVIII.
S’havia silenciat també el Clavé periodista, el gran promotor dels festivals corals als Camps Elisis de Barcelona. Res es deia, lògicament, sobre que havia estat una de les peces fonamentals de la Primera República, ni de la seva col·laboració d’amistat i confabulació amb Abdó Terradas, Idelfons Cerdà, Narcís Monturiol, Pep Ventura…, tan influents a la Catalunya que va promoure la Primera República que van encapçalar Estanislau Figueras i Pi Margall, els dos últims catalans que van presidir un govern de l’estat, quasi fa un segle i mig, data molt eloqüent en el complicat moment que vivim, sobretot si es recorda que poc abans l’havia presidit Joan Prim i Prats, que pagà amb la vida la gosadia de voler canviar Espanya. El general Prim també era un il·lustrat, com Clavé, i un liberal progressista, malgrat ser un monàrquic contrari a l’absolutisme imperant. Ho pagà amb l’assassinat del carrer del Turc. A Clavé no li va sortir de franc la rebel·lia: exilis, presó i un segle d’ostracisme.
L’Any Clavé, convertí la federació de corals claverianes en el pal de paller entorn el qual s’estructurà, a partir de la presidència de Ramon Escolà, l’alternativa confederal que és l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, que liderà Antoní Carné, que va saber entomar l’impuls del seu antecessor. Ja s’han fet justos elogis de Carné després de la seva pèrdua encara recent, però no hauríem d’oblidar que totes les grans obres monumentals han de tenir uns bons fonaments. Doncs l’Any Clavé que impulsà Ramon Escolà va ser el fonament indispensable que ha possibilitat que l’Ens hagi estat reconegut per la UNESCO. No podia fer un millor servei al seu país, qui va contribuir a la resistència contra la dictadura militant en el Front Nacional de Catalunya. Un patriota, un home de pau, que trobà en el moviment coral, l’instrument per treballar per una Catalunya que estimava apassionadament. El passat 15 de juny, en el tanatori de la seva estimada Sabadell, on va néixer ara fa 83 anys, amics i familiars, vam acomiadar-nos emocionats de Ramon Escolà i Ramia, mentre una coral desgranava sentiments amb les notes de la La vall del riu vermell.
Podeu llegir l’article de Pere Baltà sobre Ramon Escolà al llibre L’altra resistència, fent clic aquí.
1
