Em van encarregar la conferència inaugural dels actes commemoratius del 30è Aniversari de la Coral Camprodon, que vaig pronunciar honorat a la sala d’actes del carismàtic ajuntament de la vila. Em presentà l’amic Francesc Bragulat, exdiputat al Parlament, recalcant la meva condició d’estudiós de l’associacionisme i la cultura popular. Una passió que va néixer des de l’activisme dels anys 60 i, més tard, quan el 1980 vaig assumir la direcció del servei de promoció cultural de la Generalitat, vam inventariar la realitat que superà el genocidi cultural de la dictadura. La recerca desenvolupada i les dades sorprenents que va generar aquella recerca, ens van permetre avaluar la importància del que constitueix un fenomen associatiu d’una extraordinària transcendència.
La conferència s’havia de centrar en la història del Moviment Coral. Les tres dècades de la Coral Camprodon tenen el seu fonament en la primera coral del mateix nom que va ser fundada el 1860, precisament el moment en què les societats corals sorgien al pla de Barcelona i, immediatament, pujaven per les valls del Llobregat i del Ter, fins al Pirineu. Al Camprodon actual encara es conserva el record de la coral La Renaixença, desapareguda a causa de la Guerra Civil. El 1988, de la processó dels Sants Misteris de l’espectacular setmana santa camprodonina, va néixer el cor del qual sorgí l’actual coral, en principi sota la direcció de Francesc Pujol i, dos anys després, de Mn. Joan Soler. Forma part de la Federació Catalana de Societats Corals (FCEC) i de l’Agrupació Coral de les Comarques de Girona i, des del 2005, la dirigeix Margarida Guardiola, que també té a càrrec seu la Coral Brins, adscrita al Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.
Llevat la Federació de Cors de Clavé, no existien estructures federatives a principis dels anys 80, quan descobríem, arran de l’acurada investigació realitzada, que més d’una tercera part de comunitats catalanes disposaven d’alguna agrupació musical -quasi sempre corals u orfeons-, sense oblidar una seixantena de cobles generalment gironines i només set bandes de música a les terres de l’Ebre. El 27 per cent de comunitats catalanes tenia algun elenc teatral i un 29 per cent disposava com a mínim d’una biblioteca. Sobresortia l’existència d’un total de 428 entitats que sota la denominació de casals, ateneus o casinos populars, disposaven d’una insòlita xarxa d’equipaments culturals (cafès, teatres, pistes de ball, seccions esportives…). Quasi sempre tenien l’origen en alguna coral. Aquestes dades sorprenen en comparar-les amb les del conjunt de l’estat.
Les societats corals com a transmissores de l’impacte de la Il·lustració
Arribats aquí, es diria que ens hem apartat del cant coral. Res més incert, donat que una gran majoria d’aquests equipaments socials havien estat impulsats pel moviment coral, com he pogut comprovar en aprofundir en el coneixement de l’impacte de la Il·lustració sobre la geografia de parla catalana i el País Basc. És conegut -i vaig aprofitar l’ocasió per recalcar-ho-, que les societats corals varen ser l’instrument que introduí els trets principals de la Il·lustració, que en aquells moments s’escampava per Europa divulgant entre les classes populars els coneixements científics que havien estat només a l’abast de les elits socials i religioses.
Ja fa més d’un segle i mig, mentre a Catalunya sorgien centenars de societats corals, moltes d’elles creaven les estructures culturals que han arribat al segle XXI constituïdes en forma d’ateneus i casinos populars, mimetitzant a casa nostra el model universal d’ateneus científics i literaris. Una altra de les branques de la il·lustració creada pels enciclopedistes, com ho van ser les societats filharmòniques que van arrelar profundament al País Valencià, on encara en perduren més de cinc-centes.
Les corals i orfeons, actualment integrades en la Federació de Cors de Clavé –la més antiga del Principat, hereva de la Federació Euterpense que impulsà el propi Clavé- i la FCEC- van ser l’espai que va conservar el cançoner popular, quan la prohibició de parlar i cantar en català havia silenciat la nostra parla als actes públics; també dels propis cafès i tavernes, on les corals havien sorgit com una alternativa a les lacres socials d’una època fustigada per l’analfabetisme.
Josep Anselm Clavé, home polifacètic al servei d’una societat millor
No em cansaré de recordar –i ho vaig fer- la figura cabdal del Josep Anselm Clavé, polític i periodista, que creà publicacions com L’Aurora i la primera etapa setmanal de La Vanguardia, el promotor cultural que organitzava grans espectacles en el marc dels Camps Elisis de Barcelona, i el polític que fou diputat a Corts, governador civil i president de la Diputació de Barcelona, posant les bases d’obres d’interès social que han perdurat. Es recorda només el músic i no se sap que va patir presó i exili, que van contribuir a mitificar-lo com a home d’estat, malgrat que tants i tants reaccionaris que han manat en aquest estat l’han volgut encasellar en els trets folkloristes. Les corals han fet perdurar la seva obra per damunt de les repressions i la seva versió de La Marsellesa arribà a la Guerra Civil com un himne molt arrelat popularment.
Fins a Camprodon arribà el moviment coral, en paral·lel a la creació de colònies industrials (de les que ja només queden vestigis que certifiquen l’arribada de la Revolució Industrial fins al cor del Pirineu), però a la capital de la Vall també arribà la Il·lustració de la mà d’una figura tan eminent i significativa com la del doctor Robert, metge prestigiós, polític honest, significat alcalde de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès; també creà i presidí el Casal Camprodoní que perdura activament liderat per la historiadora Maria Claret. En la memòria popular encara és present la coral Renaixença que liquidà la Guerra Civil i, mirant de cara el pont romà –aquests dies tan mostrat per la TV i gràcies a la marca de galetes que també identifica Camprodon-, l’edifici d’una antiga cooperativa espoliada com a botí de guerra, guarda ara la memòria d’Isaac Albeniz, universal camprodoní, i és el punt d’informació municipal d’una intensa vida cultural. Tot el paisatge urbà del Pont Nou és farcit de llaços grocs reclamant llibertat; voldria pensar que fent memòria de l’eminent doctor Robert, que també va fer presó reivindicant llibertats per Catalunya.
La nova Coral Camprodon ha fet trenta anys presidida per Valentí Clarena. És tot un símbol del moviment universal que impulsà la popularització de la cultura en el camí de fer possible un món millor.
