Escriure sobre els amics que ens deixen, dol. Sempre ho fas amb el cor encongit. Darrerament, potser per l’edat que anem complint, ja m’ha tocat massa vegades parlar dels amics que se’n van. Sempre hi ha algú que et diu: “Ho hauries d’escriure tu, que el coneixies bé…” i t’hi veus obligat, Escrius el text necrològic, perquè veritablement era un bon amic o algú amb qui hi havies compartit vivències. He exercit l’acció cultural i el servei públic durant més de seixanta anys, soc de la generació del temps de silenci. Aquella lluita soterrada pel país creava moltes complicitats. He fet grans amics, tot somiant plegats ser lliures .
En el camp de la cultura popular vam ser enormement pragmàtics, aprofitant les escletxes dels espais de participació que possibilitava la rígida legislació del nacionalcatolicisme… Calia fer país posant les bases de la reconstrucció, moltes vegades salvant les institucions històriques creades des del poble, com podia ser la xarxa associativa o les tradicions identitàries del nostre folklore –paraula aquesta que tant agradava a la Maria Aurèlia Campmany, una de les primeres pèrdues del possibilisme cultural-, o guanyant temps perdut creant l’Enciclopèdia Catalana, com pretenia Max Cahner procurant il·lustrar-nos… o potenciant el civisme que tant preocupava l’amic Joaquim Ferrer… o salvant els mots de la nostra geografia, com va fer l’Albert Manent
Em venen al pensament altres noms: Salvador Escamilla, impulsor radiofònic de la Nova Cançó, Josep Maria Andreu, singular lletrista de la mítica “Se’n va anar” i de tantes altres cançons que ens van fer sentir i estimar en català, Miquel Porter, historiador del cinema, que n’entonà algunes… Son gent que he tractat gaudint del seu mestratge, com em passà amb Josep Maria Ainaud de Lasarte, gran conversador i publicista de la història que ens havien amagat. Em commou recordar l’Esteve Albert o en Pere Català Roca i en Modest Reixach…, encomiables exponents de la cultura popular…, Podria fer una llarga llista de gent memorable que, per dret propi, formaven part de “La generació del silenci”, com me’ls qualificà el coreògraf Manuel Cubeles –home polifacètic, per altra banda, del que ara es commemora el centenari- en entrevistar-lo com a primer personatge del llibre L’Altra Resistència.
Temps de silenci…, es va titular una exitosa sèrie de TV3, que fixà la memòria d’aquella època. Quanta raó tenia el mestre Cubeles! No fa pas gaire que ens va deixar. Com les altres personalitats culturals que he citat; quasi tots havien viscut o havien patit la guerra civil i la repressió que va succeir a la derrota. Benet, Vilaseca i Marcet, Coll Alentorn, Heribert Barrera, Pallach…, personalitats cabdals que van compatibilitzar la passió per la cultura i la política en acte de servei… Si segueixo remenant els calaixos de la memòria en sortiran moltes més. Segurament alguns d’ells van influenciar-me positivament, com va ser el cas del professor Joan Triadú, l’oblit de la seva encomiable acció cultural seria imperdonable. Tampoc perdona el pas dels anys que ens porta fins a l’hora dels adéus.
El que passa ara és tota una altra història. De sobte, amb aquesta maleïda pandèmia, se’n van sense poder-los acomiadar: com m’ha dolgut la mor del professor i crític d’art Arnau Puig!, un brillant intel·lectual, a qui no li queien els anells en mostrar-se sensible amb la cultura popular. Acabem de perdre Josep M. Bernet i Jornet, el dramaturg que va ser el pont amb els autors clàssics de la nostra escena. Apareixia als cartells de les representacions del teatre amateur, quan tots eren marginats a les programacions del teatre professional. Posteriorment, Benet i Jornet ha estat qui millor s’ha adaptat a les possibilitats dramàtiques dels mitjans de comunicació audiovisual, actitud que ha promogut una generació escenogràfica magnífica. Com ho hagués celebrat Xavier Fàbregas, que promovia el teatre d’arrel popular, i l’Àngel Carmona, que vinculà Paco Candel amb La Pipironda, portant l’art escènic al substrat social de cafès i tavernes, com seguint les passes de Clavé, que hi arrancà el moviment coral.
Havíem parlat de tot això amb un activista tan reconegut com va ser Wenceslau Soler, líder durant la Transició d’aquell eficaç servei públic que va ser la promotora Enllaç, quan des de la Generalitat vam organitzar el Congrés del Teatre Amateur, que posà les bases de l’actual Federació, però ja no ho podrem fer. També al Vences se l’ha emportat aquesta pesta, com ha passat amb Francesc Puertas, primer president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, a qui succeí el figuerenc Josep Montalat –ara potser massa oblidat- que es va morir després de convertir-se en el gran dinamitzador… Puertas, més jove, havia connectat ja abans amb la gent de la generació del silenci, quan presidia l’ateneu El Progrés de Martorell.
Quants integrants d’aquella generació s’han quedat pel camí, abans d’aquest mal moment! No puc deixar d’esmentar –ja en el desè aniversari de la mort- l’Antoni Anguela, que tan eficient va ser en l’organització dels primers congressos de cultura popular. Sense proposar-m’ho, torno de manera inconscient a la galeria dels 40 personatges del llibre L’Altra resistència -publicat el 2005-, hi ha força pèrdues significatives: Ramon Escolà, promotor de l’Any Clavé, d’on va sorgir l’enyorat Antoni Carné per donar impuls a l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català; Joaquim Urquizú, creador de la Federació de Societats Musicals; Francesc Soler Mas, popular publicista radiofònic del sardanisme; Joaquim Vila Folch, mestre i remarcable estudiós; Manuel Carrera, organitzador de les multitudinàries Trobades Internacionals de Gegants de Matadepera; Josep Rafecas, líder durant tot un quart de segle de la federació de grups amateurs de teatre; Jaume Ramon i Morros, historiador de l’excursionisme; Joaquim Navarro, creador de les Jornades Internacionals Folklòriques… No puc deixar de citar Ramon Noguera, ànima de la Coral Polifònica de Puig-reig, ni Eugeni Molero, estudiós de Toldrà i la cobla La Principal de la Bisbal, ni Lluís Subirana, acurat estudiós del sardanisme… I podria seguir i seguir fins a citar altres noms que són patrimoni de la memòria col·lectiva.
1
