Van marxant els bons amics… Amb l’Antoni Molas i Ripoll tenia una relació com la que, segons diuen, queda entre dos companys de trinxera. Nosaltres dos –ni la nostra generació- no havíem fet cap guerra. La nostra trinxera era la de la resistència contra la dictadura; la lluita no era armada, més aviat lluitàvem pacíficament per les llibertats i per la nostra cultura. Amb això en tenien prou els del règim: a mi em va anar del canto d’un duro no anar a parar a la presó, però ell hi va ser uns mesos poc abans de la mort del general Franco. L’amnistia el va alliberar.
S’havia format com a arquitecte i havia començat a exercir professionalment quan la repressió va interrompre la seva trajectòria; jo m’havia format com a periodista, però la política m’havia portat a compatibilitzar el periodisme amb la gestió de l’urbanisme de la meva ciutat. Ell va treballar per al Congrés de Cultura Catalana i jo hi vaig participar com a ponent. Quasi érem de la mateixa quinta… Tantes coincidències van fer que el seu currículum em cridés l’atenció, quan me’l van posar davant, entre altres propostes d’incorporació a l’equip que estava formant. Érem a les acaballes del 1980, jo feia un parell de mesos que treballava en la redacció del Pla d’Actuació del Servei de Promoció Cultural; el meu nomenament com a responsable encara no havia sortit al Diari Oficial de la Generalitat, però sabia que no podíem perdre temps. Érem a l’aparador de l’acció política i ben aviat hi hauria qui voldria saber què estàvem fent. Calia gent experimentada, compromesa amb la reconstrucció del país. En Molas encaixava a la perfecció.
El més urgent era obtenir la informació de la realitat cultural que l’anterior administració no ens havia passat. Quan vam accedir a la Delegacions de Cultura del Ministeri, només hi havia mobles i armaris buits. Els únics interlocutors eren els 937 ajuntaments que, aleshores, existien a Catalunya. Vam dissenyar una enquesta dirigida als delegats municipals de cultura amb un triple objectiu: obtenir informació, suggerir línies d’actuació –no podem obviar que alcaldes i regidors acabaven d’arribar als seus càrrecs- i conèixer projectes i necessitats de cada ajuntament.
No vam trigar a començar a ploure les respostes, sovint regidors o alcaldes ens les portaven personalment. No pocs ens deien que érem el primer organisme de la Generalitat en connectar amb ells. Amb el cent per cent de les enquestes contestades, ens vam adonar que disposàvem d’un autèntic banc de dades. Per el tractament de tanta informació es va confiar en l’Institut de Sociologia Aplicada, que dirigia el sociòleg Rogeli Duocastella, pensant en un futur centre d’informació cultural; mentre que l’anàlisi estadística el va fer Teresa Climent de l’Institut de Ciències Socials. Encara vam generar una nova enquesta dirigida a les associacions que anàvem localitzant.
Aquell doll d’informació va ser fonamental per a l’organització dels esdeveniments que contemplava el Pla d’Actuació: en primer lloc la gran trobada de les Jornades d’Estudi de la Problemàtica Cultural, un pont entre les associacions i les administracions implicades en la promoció de la cultura. Amb quasi un miler de participants, va facilitar la trobada entre els representants de les associacions, ajuntaments i diputacions, només passat un any de la constitució dels ajuntaments democràtics. L’Antoni Molas en va ser el coordinador i allà vam promoure la convocatòria del Congrés d’Ateneus, que seria el tercer que se celebraria. Els anteriors s’havien succeït a Reus el 1911 i a Vilanova i la Geltrú el 1913. Els setanta anys que separaven aquestes dues convocatòries amb la tercera -que tornaria a celebrar-se al Centre de Lectura de Reus- posaven evidència en la conflictivitat política i social que havia impedit la tercera.
Però abans va arribar el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular que, amb quasi tres milers de participants en el debats, va desbordar el Palau de Congressos de Barcelona, provocant un autèntic esclat i un amplíssim banc de memòria i projectes, tant a les ponències encarregades, com en les 278 comunicacions presentades amb la coordinació de l’Antoni Anguela, el segon pilar d’aquell gran equip. Un tercer pilar era en Wenceslau Soler, a qui vam posar a càrrec de la diversitat de la cultura popular i, sobretot, de la coordinació del congrés del Teatre Amateur que es va celebrar a Igualada l’estiu de 1985. Ara mateix prenc consciència que cap dels tres ja no estan entre nosaltres i els seus bons records arriben al pensament com en un esclat.
Aquell banc de dades ens va permetre convocar també a l’Excursionisme en una crida per recuperar la seva inicial vocació cultural, en un congrés celebrat a la seu del Centre Excursionista de Terrassa, ciutat en la qual també es va fer una altra convocatòria peculiar dirigida a les àrees urbanes de nova creació, on el conseller Max Cahner va voler que jo mateix fos ponent, acompanyant a figures tan destacades com Jaume Guillamet, Miquel Strubell, Jordi Aragay, Vicenç Villatoro, Bienve Moya, Ignasi Riera i Francesc Candel. Davant la preocupació del que calia fer en aquelles àrees urbanístiques que el franquisme havia creat artificialment, ja disposàvem de dades que parlaven de la inexistència d’equipaments culturals., que va ser el contingut de la meva ponència. Jo ni sospitava que acabaria dirigint la rehabilitació d’aquells inefables polígons d’habitatges… Acabàvem de celebrar la segona Expocultura, sempre sobre la base de dades que havíem elaborat amb l’Antoni Molas. Aquesta vegada consistia a crear un gran aparador: va ser necessari posar en marxa tot l’equip, posant en Joan Ramon Gordo d’adjunt, acompanyat per la Maria Vallés, Lluís Fernàndez i la Dolors Vall, i distribuint les tasques; el festivals de la Nova Cançó els va coordinar l’admirat Salvador Escamilla amb el Wences com executiu, informació va ser per a la Núria Ferrer, l’artesania l’Oriol Quadrada, els grups d’animació l’Eulàlia Castanys… Al control de la tresoreria, la Gemma d’Armengol, atenta a la mirada de l’Albert Manent, des de la plataforma de la DG de Difusió Cultural.
Tots plegats vam fer de l’Expocultura 1984 la traca final del Pla d’Actuació, que redactava quan va aparèixer en el meu horitzó l’Antoni Molas. La necessitat d’escriure aquest comiat, m’ha portat el bon record d’aquells cinc anys, que vam compartir amb el que va acabar sent una colla d’amics. Tots junts vam gaudir de la realització del Pla d’Actuació del Servei de Promoció Cultural, que resultà ser una eina de dinamització de primer ordre, que va deixar empremta donant un gran impuls a l’associacionisme i a la cultura popular. Amb l’Antoni Molas també vam compartir aquells recorreguts pel territori que fèiem els dimarts i dijous de cada setmana, analitzant sobre el terreny projectes i sol·licituds de subvenció, comprovant in situ la immensitat d’una xarxa associativa, descobrint una a una les més de quatre-centes societats ateneistes, els centenars i centenars de corals i orfeons, d’agrupacions dramàtiques… Més de vuit-centes sales polivalents en les quals igualment si podia fer cinema que teatre, ball i festes majors… No sabíem encara que era un fenomen insòlit al món… I que tot plegat, s’havia produït gràcies a la introducció de la Il·lustració a través dels cors de Clavé, com els valencians havien fet amb les societats musicals…
Quin gran record tinc de les nostres converses, amic Antoni! Aquell anar per Catalunya, amunt i avall, connectant amb tanta i tanta gent, tan disposada a reconstruir el malmès país pel que tu i jo, i molts altres, havíem treballat des d’aquella altra resistència que els feixistes volien aniquilada i les elits culturals ignoraven… Quanta història vaig aprendre de Reus, la teva ciutat, i tu del Prat, que continua sent la meva. Que en van ser de gratificants i enriquidors els viatges nostres, amic! La teva bonhomia fa que els que et vam tractar et tinguem per sempre a la memòria i aquell anar fent sense pauses ni estridències, ha deixat el teu bon exemple fonamentat en la vocació de servei públic que també compartíem.
