Actualment era el cap del Servei del Patrimoni Etnològic dins l’organigrama del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. S’havia incorporat al Departament de Cultura de la Generalitat l’any 1981 en condició de responsable de cultura tradicional del Servei de Promoció Cultural, participant activament del Pla de Dinamització Cultural que es desenvolupà entre el 1980 i el 1985, molt especialment en el 1er. Congrés de Cultura Tradicional i Popular, i d’altres esdeveniments de promoció cultural com va ser Expocultura, aportant sempre un profund coneixement de les diferents facetes de la cultura tradicional, que el va promoure a la direcció del Centre de Promoció i Recerca de la Cultura Popular i Tradicional el 1984 i, més tard, en constituir-se el 1990 el CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana), fou designat cap del Servei de Patrimoni Etnològic. Hi ha qui diu que la tasca desenvolupada al front d’aquest servei ha estat tan eficaç com discreta i poc divulgada.
Llicenciat en dret, deixà l’exercici de l’advocacia tan aviat com se li oferí dedicar-se de ple a una passió que l’havia portat a la divulgació sardanista a través de Radio Nacional. Així, a més de Cap de Servei de Patrimoni Etnològic, l’Antoni era director de la revista SOM – la publicació mensual de cultura popular catalana que, sota la seva direcció, ha aparegut ininterrumpidament des de fa tres dècades-, president de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, Cap de l’Area de Comunicació de la Federació Sardanista de Catalunya, impulsor del Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya, editor-fundador del butlletí Infosardana i col·laborador habitual del programa Amunt i Avall de COM Ràdio.
A la dècada dels 70, a més, l’Antoni va ser un pioner de l’emissió d’espais sardanistes a televisió, escrivint i presentant el programa Rotllana al Circuit Català de Televisió Espanyola, una sèrie de 13 capítols de 20 minuts.
El seu intens i extens treball ha estat reconegut amb dues medalles al Mèrit Sardanista, atorgades els anys 1996 i 2010, éssent una excepció dins els Premis Sardana, que no acostumen a atorgar aquesta distinció més d’una vegada a la mateixa persona.
Malgrat les responsabilitats institucionals, mai es desvinculà del món associatiu ni del sardanisme, ans el contrari.
Us convidem a llegir-ne el seu perfil personal que en fa Albert Font-Tarrés.
