L’Antoni Duran, de Granollers, ja setantejava. Pintava quadres molt àgils, amb cares a la Modigliani. Aquella era la màgia de la UCE. Un minyó de vint anys del Rosselló simpatitzava amb un senyor de setanta o un especialista de Verdaguer.
L’Enric Tàrrega, activista de València, era un íntim de Fuster. Baixet, amb una veu estentòria, parlava en un valencià apitxat sense concessions. Gesticulava, cridava abans de desenvolupar en veu baixa, quasi confidencialment; anàlisis sobre la música barroca. Un dia va anar a les exèquies d’un patriota a la catedral de València. El mossèn va pronunciar l’elogi del difunt en castellà. Alçant la mà com a l’escola, en Tàrrega, va demanar la paraula i va parlar de l’amic perdut en català. Acabat l’homenatge, es girà cap el capellà i li digué:
– Mossèn, vostè és un moniato i anirà a l’infern …
Un dels majors plaers de Prada prové de la repetició en la diversitat. La vigília de la inauguració, arriben els primers autocars.
Saludi els vells amics. Evoquem els amics desapareguts. El pobre Pel Coloma. En Miquel Porter Moix, tan burleta. El senyor Pellicer, que cada any, organitzava un homenatge a Pompeu Fabra, en el petit cementiri envoltat de xiprers.
