Arran de la jornada de vaga general del darrer 29 de març, Josep Maria Pasqual, a «El Punt Avui» del dia 2 d’abril passat, fa un seguit de reflexions interessants. Comença: «Ara que ja s’ha vist i s’ha dit tot sobre la jornada del 29-M, als catalans ens queda una gran incògnita per resoldre: la dinàmica pròpia de Catalunya ens hauria portat a una vaga general?» Pasqual considera que darrere aquesta qüestió apareix el tema del dret de decidir i que, «en matèria sindical, la cosa està tan cohesionada (en l’àmbit espanyol) com en tot». Posa en relleu que, mentre que «en la política hi ha els dos grans partits d’àmbit estatal» i hi ha les excepcions de Catalunya i el País Basc, «en matèria sindical hi ha els dos grans sindicats d’àmbit estatal, que cohesionen Espanya i, a Catalunya», cosa que vol dir que «seguim sense un sindicalisme nacional significatiu». Per a Pasqual la convocatòria de la vaga del 29M va respondre a «la impossibilitat que el govern espanyol, els sindicats espanyols i la patronal espanyola s’asseguessin a negociar» i es demana si aquesta relació tan deteriorada és traslladable a Catalunya i si aquesta vaga general «ens ha vingut decidida des de Madrid». El fet diferencial que el PP no hagués guanyat a Catalunya a les darreres eleccions espanyoles porta Josep Maria Pasqual a fer la descripció següent: «Tres mesos després que, a Espanya, uns espanyols donessin el poder al PP, uns altres espanyols organitzen una vaga general contra el govern del PP.» Nosaltres els catalans, és clar, som a mercè «dels capricis dels nostres veïns, que primer elegeixen un govern i, després, s’hi revolten en contra». Pasqual acaba reblant el clau: «Al costat de tot el memorial de greuges derivat de la pertinença al Regne d’Espanya, a Catalunya patim una dependència mental de l’espanyolitat que afecta la quotidianitat.»
