Jaume Bonet, mestre jubilat mallorquí, ha superat un mes de vaga de fam, en protesta per la política lingüística del Govern balear i, quan les prescripcions mèdiques han aconsellat interrompre-la, Tomeu Amengual, un altre jubilat mallorquí, li ha agafat el relleu, fins que els metges li han permès. Des que Lluís Maria Xirinacs la feia a la presó de Carabanchel, no havia tingut aquí tanta transcendència la reivindicació d’un dret cívic amb una vaga de fam. Encara és força present el record del mossèn que, després de plantar-se dia i nit a les portes de la presó Model de Barcelona reivindicant amnistia, fou senador a la legislatura que sorgí de les primeres eleccions democràtiques celebrades el 1977. Xirinacs emulava l’exemple d’una figura de projecció universal: el ‘mahatma’ Gandhi, personatge fonamental en el procés d’independència de l’Índia, que —contra la seva voluntat— també va fer independent el Pakistan. Amb la seva actitud, Gandhi féu de consciència crítica dels mandataris britànics, que es van veure obligats a fer servir la diplomàcia al màxim nivell per a sortir ben parats de l’antiga colònia i ens demostrà a tots que, des del pacifisme, es poden aconseguir fites que abans semblaven impossibles.
Tant Jaume Bonet com Tomeu Amengual són membres de Jubilats per Mallorca, l’associació que els dóna suport com una bona part de la societat civil de les Illes. La protesta es dirigeix contra el govern conservador del president Bauzà, que no s’ha limitat a revocar l’actuació lingüística de la desbancada coalició que lideraven els socialistes (la seva primera decisió fou suprimir la Direcció General de Política Lingüística). També pretén anul·lar les normatives legals que regulen l’accés al funcionariat que afecten la llengua i corre perill la Llei de Normalització Lingüística que s’aprovà el 1986, en temps del president Canyelles, que era del mateix color polític que el president Bauzà, cercant una involució que, a hores d’ara, establiria un precedent respecte les consecucions de les forces polítiques que van encarrilar la Transició.
L’actitud de qui —com aquests dos jubilats il·lustrats— és capaç de posar en perill la pròpia vida reivindicant els drets cívics ha commocionat l’opinió pública i trasbalsat qui, des del poder polític, promou la revisió d’unes decisions que justament pretenien la reparació d’un greuge històric com és la normalització de l’ús de la llengua catalana, com diu en només iniciar-se el seu redactat la Llei de Normalització Lingüística: «Les Illes Balears s’incorporen a l’àrea lingüística catalana amb la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I (1229), Eivissa i Formentera per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí (1235), i Menorca pel rei Alfons el Liberal (1287)…», molt abans que es produís el pacte inherent al matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, inici d’un model d’Estat que assegurava la convivència entre tots dos regnes des del mutu respecte a la realitat política i cultural. No va ser fins a la segona dècada del segle XVIII, un cop derrotats els partidaris dels Àustries, que es van dictar els decrets d’infausta memòria, que van fonamentar l’Estat unitari que dissolia l’antiga Confederació Catalanoaragonesa, revocant la legislació que sustentava una convivència exemplar.
Tres segles d’imposicions i prohibicions no han aconseguit fer desaparèixer les diverses varietats illenques del català, precisament pel seu arrelament. Tampoc el genocidi lingüístic dels quaranta anys de dictadura no l’ha pogut esborrar i ha estat la decisió col·lectiva de les forces polítiques i l’acció de la societat civil les que han possibilitat en democràcia el seu ús a tots els nivells de l’ensenyament i l’administració pública, per a avançar cap a la normalització del català, que ara el govern Bauzà vol que passi de ser un requisit imprescindible a només un mèrit. «Volen posar les bases de l’extermini del català», va dir Jaume Bonet justificant la seva vaga de fam, i el ressò de les seves paraules ha estat assumit per la societat civil, que li ha donat suport. Mentrestant les decisions del govern clausuraven la Televisió de Mallorca i la ràdio Ona Mallorca, i iniciaven el procés de castellanització d’IB3.
La majoria absoluta parlamentària possibilita la involució a què s’ha llançat un govern que sembla enyorar els temps del «castellano lengua del Imperio». No es pot saber quantes consecucions democràtiques més perillen si el Govern balear segueix en aquesta línia. Tal com els conservadors espanyolistes han governat les Illes —no podem obviar com la corrupció ha fet anar allà els fils de la política—, és possible tot. Els cervells que han demostrat tanta manca d’escrúpols en la gestió de l’urbanisme i les obres públiques poden generar l’erosió d’altres àmbits de les institucions illenques, per tal d’assegurar la defensa d’un model de convivència que utilitza la falsedat del bilingüisme per a dividir la societat illenca en pro del benefici partidista.
De cap manera no es pot deixar sols aquests dos il·lustres jubilats, Jaume Bonet i Tomeu Armengol, que lluiten contra la involució per damunt de tot. Si triomfa la política lingüística que els ha sollevat fins a portar-los a fer una vaga de gana, corren perill totes aquelles realitats que són essencials per a una societat lliure. No s’ha d’oblidar que la seva vaga de fam no afecta exclusivament el conjunt de les Illes, també afecta el model de convivència que s’aconseguí després de superar l’autarquia.
