La simplificació ha encasellat la ciutat de Valls en la fama de les colles castelleres i els calçots. És ben segur que Valls ofereix molt més que els Xiquets de Valls, que són orgull nacional, i els restaurants que s’omplen els caps de setmana per degustar una especialitat gastronòmica ben peculiar. La publicació d’un llibre commemoratiu –La festa és al carrer. Història de la Unió de Colles de la Flama– demostra que, com a mínim, Valls ja té un altre motiu d’orgull, també fonamentat en el prestigi de la cultura popular i tradicional que generen els vallencs.
El llibre que acaba de publicar la Unió d’Anelles de la Flama, en gran format, quasi dues-centes cinquanta pàgines a tot color, amb text de Roger Roig, ens explica quatre dècades de vida d’una activíssima associació que, nascuda d’un coro de Clavé per a promoure el sardanisme com un esclat de joventut ara fa quaranta anys, el 1970, en plena dictadura, primer reprimits, després tolerats perquè no es podia frenar tot quan el dictador iniciava la decadència. Ho havien fet tot per la sardana quan, en morir el dictador, es van plantejar obrir nous camins complementaris al sardanisme i es convertiren en una entitat global. El primer pas encara va ser en el camp de la dansa en recuperar el Ball de la Primera, una dansa exclusiva de la ciutat de Valls, recobrada i presentada amb èxit al Palau d’Esports de Barcelona, el 1981, per la inauguració del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional.
L’èxit animà a la recuperació del folklore de festa major: drac, ball de diables, ball de gitanes, la Mulassa, la Quaresma, el Calçot, el Drac Petit, el Ball de la Muixaganda… El 1971 s’atrevien a constituir l’Esbart de Valls i, a continuació, l’Ós de Valls i el grup de trabucaires, la Mulassa Petita i l’Ós Petit. També han fet ballar les “peces del patrimoni municipal”, gegants i nans, incorporant noves peces al repertori tradicional. Tot plegat ha fet que la Unió d’Anelles de la Flama s’impliqués en les festes vallenques: Santa Úrsula, les Festes Decennals, el Carnaval, el Firagost…
I tot plegat també ha fet que Unió d’Anelles de la Flama superés l’àmbit d’una entitat dedicada al folklore i actués des de la cultura global com un autèntic ateneu, que ha cohesionat socialment la ciutat, que disposa del seu propi portaveu, la revista Sempre. Tot va fer possible que UAF plantegés un seguit d’activitats d’àmbit social com les festes de final de temporada o els grups de grallers i d’animació, l’esplai infantil, el grup amateur de teatre…, que han omplert de continguts l’edifici de la seu social, construït en aquest procés amb els diners i el treball personal dels socis quan ja s’havia recobrat la democràcia, com es feia abans, com van fer les quatre-centes entitats ateneístiques que hi ha a Catalunya.
No hi ha dubte que, precisament perquè tot plegat ha succeït en les quatre darreres dècades i encara es continuen produint noves aportacions en la mateixa línia de dinamització cultural, la Unió d’Anelles de la Flama constitueix un referent del nostre model associatiu, un model a seguir i un lloc on portar a tots els que creuen que les associacions són cosa d’uns altres temps. S’equivoquen.
