En el cinquantè aniversari
El 14 de novembre de 1963, farà aviat, doncs, cinquanta anys, l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va fer unes declaracions a Le Monde, un dels diaris més prestigiosos del món, que van causar un gran impacte.
Eren unes declaracions insòlites. Insòlites perquè era la primera vegada que un eclesiàstic d’alt nivell s’atrevia a fer, públicament, una crítica de fons, a la llum de l’Evangeli, a un règim que es proclamava catòlic però que es comportava d’una forma anticristiana. Insòlites, també, i atrevides perquè sortien a la llum en un moment que l’oposició al franquisme no podia fer sentir la seva veu, en un país on la llibertat d’expressió era prohibida i on eren sancionats de la pitjor manera els qui s’atrevien a parlar lliurement. Eren, en fi, unes declaracions que sonaven com un clam en el desert, un clam d’esperança d’un futur que encara es preveia més enllà de l’horitzó.
Seguint el costum en els casos en què apareixia alguna crítica al govern de Franco en un mitjà estranger, l’exemplar de le Monde del 14 de novembre va ser segrestat, no es va trobar a cap quiosc de l’Estat espanyol. Però segurament per un error de càlcul, el ministre de la informació, el tristament famós Manuel Fraga Iribarne, va ordenar que el text de les declaracions fos publicat en tots els diaris de l’Estat amb el corresponent comentari de condemna escrit per una persona addicta al règim. O sigui que tothom va poder tenir a l’abast les declaracions i, pel que es va saber després, molta gent va comprar aquell dia algun diari que les reproduïda per a llegir-les i comentar-les amb els amics, sense entretenir-se a llegir les rèpliques, que no eren res més que una cantarella de la propaganda de sempre, a favor del règim. D’aquí el gran impacte que les paraules de l’abat de Montserrat van tenir en l’opinó pública.
El contingut
Les declaracions comencen amb l’afirmació que, després de vint-i-cinc anys d’haver-se acabat la guerra civil, perdurava la mentalitat que hi havia encara uns vencedors i uns vençuts i que, per tant, continuava imposant-se la idea que calia continuar celebrant la victòria i no establir la reconciliació i, en definitiva, la pau. No és, en tot cas, aquesta posició la que s’adiu a la doctrina de l’Evangeli, deia l’abat. Reflecteix una actitud anticristiana encarnada per un règim que es proclama catòlic però que, ja en això, prova que no ho és: el govern espanyol és el primer que segueix una línia de subversió. Nega els valors de la democràcia i, consegüentment, impedeix la realització de les llibertats d’elecció, d’expressió i d’informació, en contra de la mateixa doctrina de l’Església.
Seguidament, les paraules de l’abat es refereixen a un dels aspectes més penosos del règim: el manteniment de tants presos polítics, una altra demostració que l’esperit de la guerra continua.
A continuació, les declaracions se centren en la missió de Montserrat, un lloc emblemàtic de trobada de tothom i de servei a les necessitats i aspiracions més profundes del poble català. Ara Montserrat, remarca l’abat, posa l’accent en la defensa de la llengua i la cultura d’aquest poble. “Catalunya és una nació entre les nacionalitats” que viuen a l’interior de l’Estat espanyol. Té el dret de ser respectada com a tal.
Finalment, les declaracions remarquen la gran oportunitat que dóna el concili Vaticà II -aleshores encara en curs- per a obrir-nos, per a treballar més profundament a favor dels valors que ens alliberen, per a construir un futur, en el nou clima que aquest esdeveniment està creant: hem de fer tot el possible per a superar el passat que encara pesa tant dins de l’Estat espanyol, per a acabar d’una vegada amb la guerra, pensant que “el futur depèn de com es resolgui el problema d’avui, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i, en conseqüència, de justícia (…) i en el fons, és un problema de cristianisme: ser o no ser uns cristians autèntics, tant en el sentit individual com col·lectiu, o sigui polític”.
Repercussions
La valentia de l’abat Escarré va traduir-se en una onada d’adhesions, entre multitud de persones, creients i no creients, que les van saber interpretar com un alè que dóna vida. Però també aquestes declaracions van ser com l’última gota que feia vessar el vas: el govern espanyol, d’una manera a vegades sibil·lina i altres descarada, va elaborar una propaganda contra l’abat que, segons el règim franquista, havia caigut en la temptació de barrejar-se amb la política, impròpia d’un eclesiàstic, i que, per tant, ho havia de pagar.
Un any i mig després, al terme de denúncies en els mitjans de comunicació i davant la Santa Seu contra les actituds de l’abat de Montserrat per un reguitzell d’accions i paraules que anaven molt més enllà de les mateixes declaracions, el govern espanyol aconseguia exiliar l’abat. El 12 de març de 1965 emprenia el camí de l’exili que el duria a Milà, un camí que s’acabaria amb la seva mort el 21 d’octubre de 1968. Una mort que, com vindria a dir el seu successor, l’abat Cassià M. Just, en l’homilia dels funerals era com una llavor per a reconciliar tots els catalans i per a recuperar les llibertats i construir la pau.
5
1
