Com un ase que rep cops i acotxa el cap resignadament, la nostra societat va entomant les ganivetades que arriben de tot arreu en nom de la crisi, la mateixa crisi que fa anys que els països avançats de la UE han superat amb receptes que, si bé en alguns casos han comportant l’increment d’impostos, han donat com a resultat també un increment de la despesa social i educativa. Així, els països que ja han superat la crisi i la recessió i ja es troben en fase de creixement han incrementat la partida pública destinada a R+D+I, a la millora del sistema educatiu i a la cobertura social. Sortir de la crisi fent una societat més culta, més competitiva en el bon sentit de la paraula i més justa en tots els camps. Però a l’Estat espanyol s’ha pres el camí invers. Com més inculta sigui la societat, menys resposta donarà a la mala gestió política. Des de fa un parell d’anys s’han succeït les retallades en tots els àmbits, i un dels que han quedat més tocats ha estat el de la cultura. La cultura és, en aquest estat, allò prescindible allò que es pot suprimir, retallar i maltractar –tret dels toros, que es consideren per part d’Espanya patrimoni de la humanitat i reben cada any molts milions d’euros en forma de subvencions. Perquè de fet, la dèria antitaurina consideren que és cosa de quatre progres, i en el cas de Catalunya, de progres amb barretina. Sigui així o no, és just això el que sembla que es pensen a Madrid.
L’increment brutal de l’IVA sobre espectacles culturals, que passa del 8% al 21%, és l’estocada de mort per a moltes entitats culturals i grups d’artistes que intenten guanyar-se la vida, i que des de fa temps han vist reduïts els seus ingressos per dues raons clares: la caiguda dels espectadors com a conseqüència de la crisi, i la retallada dràstica d’ajudes al sector. Catalunya ha retallat en cultura, potser forçada per Espanya, però Madrid ha pres una decisió extremadament dura i estúpida incrementant l’IVA de la cultura, convertint-la en un bé de luxe. Només el Regne Unit grava la cultura amb un 22%, però paral·lelament el sector rep el suport de l’Estat, que considera la cultura el pilar bàsic de la seva societat. A Madrid, en canvi, consideren que la societat pot prescindir de la cultura. O que aquesta només ha de ser per als qui se la poden permetre al preu que sigui. El més greu no és que l’entrada del cinema sigui un euro més cara, o que anar al teatre costi tres euros més. Allò dramàtic és que moltes entitats culturals que vivien dels seus espectacles –teatre, dansa, música, circ, etcètera-, estan en perill de mort. I això, per a un país com Catalunya, que té en la cultura popular i l’expressió artística de base l’expressió d’una manera de ser d’una societat i una eina de suport d’una cultura diferenciada de l’espanyola, és un atac frontal. Un atac amb conseqüències per a tota la nació. No estem parlant del fet que una companyia de teatre guanyi menys diners, estem parlant de la certesa que la nostra cultura trontolli pel simple caprici d’un govern espanyol que menysté qualsevol forma de cultura que no sigui folklorista i nacionalista espanyola.
Si ens esclafen la cultura, ens esclafen com a país. I per la cultura, com també per l’economia i els drets nacionals, també cal plantar cara com a societat. En bloc, sense fissures polítiques. És difícil demanar als ciutadans que facin l’esforç de no disminuir el seu consum cultural, o fins i tot que l’incrementin, malgrat l’abús en l’IVA imposat, quan paral·lelament són pressionats amb reduccions de sou, increments d’altres impostos i retallades de prestacions bàsiques. Però sí que es pot demanar un “ja n’hi ha prou”, una resposta social contundent a l’atac a la cultura en general, i molt en particular, a la cultura de base, que a Catalunya és l’ADN de la gran cultura. I és evident que la classe política encara té més responsabilitat en aquesta resposta col·lectiva. Ha de liderar la unitat de tot un país. I per començar, cal que aquesta classe política estigui unida. Perquè ens hi juguem molt més que haver de pagar tres euros més per una entrada de teatre.
1
