Poques vegades s’ha produït tanta unanimitat en l’acceptació d’una opinió expressada. El text que la premsa diària catalana publicà compartint un mateix editorial amb el títol de “La dignitat de Catalunya” constituí una agradable sorpresa per la immensa majoria de catalans que el van assumir valorant-lo amb un “Ja era hora!”. No hi ha memòria d’un altre moment en què un posicionament col·lectiu generés tanta unanimitat. El text, pensat i repensat, no tenia fissures i el fet de plantejar la incapacitat del Tribunal Constitucional per resoldre l’expedient de l’estatut com “una qüestió de dignitat” per a Catalunya encertava plenament en el cor del sentiment popular.
La pluralitat dels mitjans de comunicació que compartien criteri editorial reflecteix l’evidència incontestable que el conjunt de la societat catalana comparteix opinió sobre el maltractament que Catalunya rep de les institucions de l’Estat, tant en allò que fa referència al factor de l’autonomia política, com a l’ordre econòmic i social. Fa massa temps que se’ns diu que som la màquina de tren que fa avançar Espanya i simultàniament se’ns nega el combustible per mantenir viva la caldera. Se’ns exigeix fidelitat al mateix temps que s’orquestren autèntiques campanyes contra els catalans i Catalunya.
L’Estatut, malgrat tant com ens el van passar pel sedàs del debat parlamentari, és un intent més de trobar un encaix de Catalunya dins un estat sovint segregacionista. En el camp de la cultura, les evidències són considerables. S’han oblidat les competències exclusives de la Generalitat en matèria cultural. En el cas de l’arxiu Centelles, deixant a banda les capacitats dels uns i dels altres per a negociar, el Ministeri de Cultura ha actuat com un autèntic corb. És indefensable que entrés en competència amb un organisme de la Generalitat que és en si mateix part de l’Estat. Tres dècades de la recobrada Generalitat donen moltes altres mostres d’infidelitats convenientment contrastades per a justificar un divorci.
No es poden queixar que els muntin consultes o referèndums independentistes. Ells han muntat un estat incapaç d’assumir la pluralitat cultural i política, que era a l’horitzó de la generació que admirà al món amb un transició que semblava impecable. Es van deixar massa temes pendents, que són la sorra als engranatges polítics que grinyolen. Cal llegir atentament l’editorial que van publicar els diaris des del condicionant de la seva pròpia pluralitat, tot preguntant-nos per què al costat de tants criteris ben expressats, la mateixa premsa va silenciar la cloenda del Tercer Congrés Catalanista que omplí la sala més gran del Parlament de Catalunya amb l’acord de dos expresidents de la Generalitat i dos del propi Parlament, mentre l’acte era presidit per l’actual. Les conclusions elaborades durant tot un any recullen el debat d’una notable representació de la societat civil catalana i constitueixen un advertiment a l’actual classe política, feta des del coneixement, amb serenitat i fermesa.
