El secretari d’Estat de cultura, José Maria Lassalle, acaba d’anunciar en un dinar a Barcelona, concretament al Cercle del Liceu, que abans de final d’any hi haurà un esborrany de la nova Llei de Mecenatge. L’àpat reunia una genuïna representació de la burgesia catalana implicada en el Cercle, al costat d’alguns professionals de la gestió cultural, com el mateix director del Liceu i el director artístic, i també representants de l’ICUB, del MACBA, del CCCB o galeristes prestigiosos, així com gestors de festivals d’estiu. No hi era cap representant del govern català i es pot dir que el teixit associatiu només tenia la presència del president del Cercle i de la presidenta de les institucions implicades en el Palau de la Música.
Que es plantegi una nova Llei de Mecenatge, fa evident que les anteriors han estat un fracàs. Hem de recordar que la primera fou aconseguida des de Catalunya, quan el darrer govern de Felipe González necessitava el suport de la Minoria Catalana que dirigia Miquel Roca. No va ser fàcil introduir la cultura del mecenatge en la política de l’Estat. El PP, des de l’oposició, hi va fer una obstrucció frontal, frenant un text legal que pretenia fomentar la generositat privada envers la cultura i l’acció social. Cal recordar que l’intent quasi es limitava a la creació de la figura de les associacions d’utilitat pública, equiparant-les a les fundacions privades com a receptores d’ajuts i donacions, i a la regulació de les desgravacions.
En ser aprovada, els populars van anunciar en el debat que, quan manessin, farien «la seva llei»; i la van fer tan aviat com van arribar al poder. Que es torni a plantejar la redacció d’una nova llei, fa pensar què pot haver fallat de l’anterior proposta. Tots els intents han patit una contradicció fonamental: la llei la promou el món de la cultura, però és sancionada pel Ministeri d’Hisenda, i, en el cas de Catalunya —cal suposar que també en el conjunt de l’Estat de les Autonomies—, s’hi afegeix la doble tramitació que requereix la declaració d’utilitat pública per a les associacions que la demanen, en ser presentada i sancionada aquí i acceptada o rebutjada a Madrid.
Encara ho fa més complicat el senyor Lassalle, en anunciar la creació d’una comissió per a elaborar el nou text formada per personal de deu ministeris i presidida pel secretari d’Estat d’hisenda. En contrast va posar com a model la llei francesa que contempla deduccions del 60 per cent per a les persones jurídiques i del 70 per cent per a les persones físiques, enfront dels topalls del 25 per cent per a l’IRPF i el 35 per cent per a l’impost de societats, que contempla la llei vigent a Espanya. Les possibilitats d’aplicació del model francès encara van més enllà en contemplar fórmules de micromecenatge —que el secretari d’Estat considera imprescindibles en el si de la nova llei— o que les aportacions fins a 150 euros gaudeixin d’una desgravació del 100 per cent.
El dinar reunia, com ja hem dit, tot un seguit de personalitats de la vida cultural, però hi era escassament present el teixit associatiu que hauria de ser el gran beneficiat d’una bona llei de mecenatge. Madrid segueix sense entendre la nostra realitat sociocultural. És ben segur que el secretari d’Estat acudí al Cercle del Liceu pensant que dinaria amb el ‘tot Catalunya’ de la cultura, ignorant que allà no hi eren presents el representants de les xarxes d’equipaments culturals més potents de l’estat i potser d’Europa. Hi podien ser el Liceu i el Palau de la Música, institucions prestigioses i entranyables de la nostra realitat cultural, però no hi havia representació dels gestors dels milers d’associacions que han potenciat culturalment el país. Els equipaments que aquests gestionen haurien de ser els principals beneficiaris de la Llei de Mecenatge. Madrid ignora que uns quants centenars de teatres i equipaments de tota mena van sorgir del mecenatge popular, sense necessitat de rics que els financessin. Van ser les mans i les aportacions del poble les que van crear els espais de convivència (teatres, cafès, biblioteques, equipaments esportius…), també les primeres escoles públiques que van ser els ateneus instructius.
L’Estat ho ignora, és cert, però alguns catalans s’obliden que van ser primer els Cors que el prestigiós Orfeó que, per cert, honora a l’escenari del seu Palau de la Música el gran Josep Anselm Clavé que introduí Wagner a la nostra cultura musical. Tot sovint, des de l’extraordinària dimensió universal de Barcelona, s’ignora que en els seus barris també s’hi va fer i es fa cultura, i que, en el conjunt de Catalunya, hi ha una multitud d’institucions que, sumades, superen en molt les capacitats de la Ciutat Comtal. Als barris de Barcelona, el mecenatge popular creà l’Aliança del Poble Nou, els Lluïsos de Gràcia i els d’Horta…, i tants altres. El teatre del Casal de Vilafranca supera la capacitat del Liceu, el Centre de Lectura de Reus (per cert, aquest sí beneficiat per la generostat d’un gran reusenc) és equiparable en patrimoni a qualsevol altra institució, el Comú de Particulars de la Pobla de Segur és l’ateneu més antic de l’estat espanyol, el prestigiós Casino Menestral de Figueres viu la crisi de la seva renovació arquitectònica a causa dels incompliments del govern central… Són exemples de centenars d’institucions de la cultura popular sorgides de la generositat del poble, sense el patrocini d’una Llei de Mecenatge feta i refeta només pensant en la generositat dels rics, que benvinguda sigui, també.
Sembla molt clar que no podem continuar només legislant la generositat dels rics, quan aquí, a Catalunya, són tants i tants els bons exemples que, des de fa més d’un segle i mig, sense lleis que ho protegissin, van sorgir en el camp de la cultura des del que ara se’n diu l’economia social.
