Quan al carrer fa fred i el que s’escau és fer la sobretaula tot acabant d’enllestir els torrons i la copa de cava, un grapat de catalans s’entesten a sortir de la comoditat de casa, i ho fan sense cap mena de mandra, purament per gust.
És fàcil que et tractin de ximple quan fas coses que van a contracorrent. La nostra societat ens ha anat acostumant a la comoditat, a deixar-nos portar, a ser purament receptors i voraços consumidors.
Però aquest grapat de ximples trenquen l’harmonia fictícia de la mandra i es llancen de cap a la fredor del carrer, quan ‘no toca’. Per què? Per a anar a aixoplugar-se a un lloc fins i tot més càlid que la pròpia casa. A un espai gran i fosc on entre tots podran convertir la ximpleria en màgia.
Dins dels teatres de Catalunya, els dies de Nadal, s’aplegaran milers de ciutadans del nostre país. Els uns dalt l’escenari, els altres entre bambolines o en els fossars, alguns fins i tot parapetats darrere els instruments musicals i uns altres, no ho oblidem pas, asseguts més o menys còmodament a les butaques.
Tots a punt, tots disposats perquè un altre any més s’apaguin els llums de la sala i s’encenguin els fars de la fantasia.
Tots plegats, sense distinció d’edats, recrearem les històries que ja sabem, ens deixarem sorprendre per éssers fantàstics, banyuts o alats, i ens convertirem una altra vegada en infants que riuen innocentment veient el que els passa a uns pobres pastors que no en fan ni una del dret… O mantindrem la secreta esperança que, per fi, després de l’esforç de tants i tants anys, puguin guanyar ‘els dimonis’.
Fins i tot hi haurà qui descobrirà per primera vegada què li passa a aquesta parella d’en Josep i la Maria, o coneixeran la història d’un ‘fill pròdig’… Perquè moltes vegades l’aplicació d’una ‘laïcitat’ mal entesa fa que desenfoquem, si més no, els referents de les nostres arrels. I els Pastorets, ara que ja han perdut totalment la funció d’adoctrinament, curiosament tornen a prendre la d’explicar-nos les nostres històries, la de recordar-nos sense cap mena de vergonya, d’on venim.
El temps que compartirem ens aportarà molt a tots plegats —colla de ximples— i de segur que farà que valgui la pena haver deixat els plats a mig rentar o el menjador embarrancat o la sala d’estar amb les joguines dels nens escampades. Aquesta estona compartida ens farà a tots més rics. Als de dalt de l’escenari perquè haurem fet l’aposta d’invertir un temps de les nostres vides compartint il·lusions, projectes i treball, i l’haurem guanyada. Als pares, perquè se’ls haurà entendrit el cor que la vida i la feina del dia a dia endureixen. Als avis, perquè podran recordar la infantesa i compartir-la amb els néts. I als nens, perquè podran créixer una mica més com a persones.
El món màgic dels Pastorets aconseguirà tot això.
Més enllà de l’origen religiós, més enllà de les pròpies creences, els Pastorets esdevenen un fenomen de qualificació difícil amb paraules, però de comprensió fàcil amb sentiments.
Els Pastorets formen part del patrimoni cultural del nostre país, són un element més que ens referma com a poble, formen part de les nostres arrels i són, en molts casos, l’eix vertebrador i la força de cohesió dels grups que els duen a terme. I són, finalment, un punt de trobada entre els actors, els tècnics i el públic, que es converteixen tots ells en un sol element.
Aconseguirà enguany cap dimoni guanyar els estols celestials? Potser, de tant intentar-ho, a la fi sortirà vencedor; i si no és així, hi continuarà insistint, i nosaltres tornarem cap a casa possiblement sense ser conscients que entre tots fem història. La història d’un país que s’aplega per a compartir les coses senzilles, però que s’esforça a tirar endavant les il·lusions i els grans desafiaments, per més difícils que semblin, malgrat tots els aires que hi puguin bufar en contra.
Que tinguem uns bons Pastorets! I que per molts anys ens duri la ximpleria!
