La iniciativa de celebrar un seminari sobre associacions i mitjans de comunicació en el marc de l’auditori de TV3 ha possibilitat un diàleg entre la institució més poderosa de l’àmbit de l’audiovisual i quasi un centenar de directius de l’associacionisme cultural, implicats a millorar l’escàs racó que l’activitat del sector aconsegueix en el conjunt de la premsa, la ràdio i la televisió. L’Ens de Comunicació Associativa i la direcció de TV3, per l’impuls de la Fundació Paco Candel, van possibilitar una plataforma de diàleg en què cadascú expressà lliurament les frustracions del món associatiu i les dificultats dels mitjans a l’hora de recollir l’allau d’informació que genera la cultura popular.
TV3 va fer pujar a la tribuna del seu auditori alguns dels seus professionals més prestigiosos: Raquel Sanz i Joan-Carles Peris, imatges dels telenotícies, Marc Mateu i Esther Fernàndez, implicats en la xarxa social de l’emissora. Al seu torn, la Corporació hi aportava Quim Rutllant, experimentat conductor de programes de Catalunya Ràdio. Els organitzadors havien convidat un contestatari David Castillo per a aportar al debat una bona caricatura de contrast. Jaume Fabra va fer entendre les dificultats de la recepció de la informació des de dins d’un diari, mentre Sita Vilaró, en representació de l’Assocació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), exposava que la premsa comarcal era el mecanisme de transmissió de la informació associativa, Josep Ritort s’afegia al criteri en representació de la premsa gratuïta i Saül Gordillo feia entendre el paper de les agències de notícies, concretament l’ACN que dirigeix. El món d’Internet va ser mostrat per un professional reconegut, Jaume Albaigés, i per l’editora de Vilaweb, Assumpció Maresma.
A l’escuderia de primeres espases de la informació, s’hi van afegir el coordinador de l’Ens, Joan Ramon Gordo, i Joan Maluquer, president d’Heptàgon, editors de Tornaveu, i Pere Baltà que n’és el director, amb l’objectiu d’explicar la plataforma de comunicació que, des de l’ECA, s’ha posat al servei del moviment associatiu.
Tots plegats, amb l’aportació de documentades intervencions dels participants, van construir una anàlisi crítica de la dicotomia associacions – mitjans de comunicació, que es produïa per primera vegada i, a més a més, es feia d’una manera constructiva. Els representants dels mitjans reconeixen l’escassa informació que divulguen malgrat el cabal que genera la cultura popular i els dirigents associatius van entendre les dificultats de decidir què apareixerà en pantalla, sortirà a les ones i a l’espai Internet o s’imprimirà sobre paper dels diaris.
Per damunt de les intervencions, al marge del coneixement dels mitjans de comunicació a què van accedir els representants de les associacions, que era l’objectiu principal del seminari, es podria dir que s’ha construït un pont que pot contribuir a la rectificació de certs plantejaments. Però hauríem de ser justos respecte als continguts de la nostra televisió nacional, sobre la qual van gravitar les principals reivindicacions dels participants del seminari. En alguns moments ja hem recollit el disgust per algunes absències que afecten la identitat col·lectiva. El sardanisme i els ateneus estan especialment queixosos, però alguns altres àmbits culturals s’han sentit reflectits darrerament a la petita pantalla catalana: les corals, les havaneres, el teatre amateur, les fires i les festes majors… S’han observat actituds de canvi en el darrer període i el seminari va servir per a conèixer properes programacions en aquesta línia, com un nou espai de música popular en català.
El darrer capítol de la sèrie «Ventdelplà» fou una positiva sorpresa en recollir una festa major on la gent agafava el relleu en l’organització que era en mans de l’ajuntament, se’ns mostrava una cercavila amb gegants i nans i acompanyament musical d’instruments tradicionals, es potenciava el dinar de festa major, els espectacles d’animació infantil eren en català i en l’hora del ball, a part de recuperar el popular ball del fanalet, l’oferia una de les més prestigioses cobles orquestra, que interpretava estàndards internacionals en català… Fou una prova més que es va cap a una televisió que reflecteixi també el patrimoni cultural popular. Ha estat una magnífica coincidència, precisament quan encara eren vius els continguts del seminari. Ja sabem que l’elaboració dels guions i el rodatge dels capítols es planifiquen amb molta anticipació, però ha estat una oportuna constatació que hi ha coses que van avançant cap a la realitat d’un país que no es pot inventar, perquè és com és.
