El 17 de novembre moria Antoni M. Badia i Margarit, una persona compromesa en la defensa de la nostra llengua i cultura, respectuós i respectat en el medi universitari i en el de la comunitat catalana d’activistes culturals del franquisme primigeni i de tot el tardofranquisme.
Va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2003 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi que es va instituir essent ell membre de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural durant el curs l968-1969. De fet, Badia i Margarit va ser el responsable que el premi deixés al marge una proposta inicial de nomenar-lo Gran Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ell considerava que «el premi no seria gran perquè així l’anomenéssim, sinó perquè així escaigués a la persona premiada». Aquestes paraules van ser dites en el discurs d’acceptació del Premi d’Honor.
Preocupat per la salut del català, en el mateix discurs mostra els seus recels respecte l’esdevenidor de la llengua: «Els avatars de la llengua catalana al llarg d’aquest temps confirmen aquesta situació que manta vegada he comparat amb les dues cares d’una medalla: l’anvers ens presenta una llengua de cultura, semblant a totes les que mereixen tal qualificatiu i que, en aquesta dimensió tira endavant amb força; però, tan bon punt girem la medalla, el seu revers denuncia tota una altra llengua, ara plena de sutzures i d’imperfeccions que fan témer a alguns pessimistes un trist desenllaç.”
Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i rector de la Universitat de Barcelona (1978-1986). Va ser un referent dels estudis de filologia catalana, que van superar fronteres, i va exportar les investigacions sobre la nostra llengua a universitats com la de la Sorbona, la d’Illinois, Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc i Salzburg. Fou un veritable artífex de la sociolingüística a casa nostra i autor d’importants estudis de gramàtica històrica. Ens deixa obres de referència com ara Gramàtica històrica catalana; La gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, que incorpora, a l’herència i la tradició de Fabra, els avenços esdevinguts posteriorment en teoria gramatical; Llengua i cultura als Països Catalans; La llengua dels barcelonins; La llengua catalana ahir i avui; Llengua i poder; Llavor de futur. És un dels noms que figura amb lletres ben destacades en la història de la nostra cultura. Ens ha deixat un mestre de mestres, però el seu llegat segueix ben viu en les seves obres i els seus deixebles, que asseguren la continuïtat de l’estudi acadèmic de la llengua catalana i el seu prestigi internacional.
