Durant la dècada dels setanta hi va haver a tot el país una efervescència de cineïstes i pel·lícules amateurs. Es feien molts concursos i jo comptava amb més de setanta companys aficionats, autors i actors de prop de tres-centes pel·lícules curtes que, des de feia vint anys, alliçonats per Jordi Bringué, havíem impulsat el nostre cine amateur, i pensava que ja era hora d’intentar el salt al llargmetratge professional. Vaig reunir una gran quantitat d’aquests amics i vaig proposar-los la seva col·laboració en la realització del meu projecte de llargmetratge L’Exhibidor. Era una història sobre els avatars d’una parella de joves que agafaven el traspàs i la direcció d’un humil cinema de barri en plena crisi provocada per la televisió i els videoclubs, un petit negoci condemnat a tancar en qualsevol moment. Jo mateix, com a empresari de cine, tenia moltes vivències sobre el tema i, encara que no es tractés d’una autobiografia, sí que hi havia en el guió que els vaig presentar situacions de collita pròpia, memòries a la fi. Sense la col·laboració desinteressada dels amics no hauria pas pogut portar a terme el meu intent i, tot i que no els va semblar un tema engrescador, tots em van recolzar. També es pot dir que aquella pel·lícula va ser un assaig i un trampolí per a alguns dels tècnics i actors, que van fer el salt a la professió i van arribar ben lluny: el càmera Salvador Grau, ara un cap d’il·luminació de TV3, l’actriu Àngela Jové, dama de l’audiovisual i del teatre, els joveníssims Joan M. Palma i Joan Marimon, càmera i director professionals, Armando Aguirre i Alfredo García, actors consagrats, i el dibuixant Àngel Garcia, que havia de dirigir el nostre llargmetratge d’animació Peraustrínia 2004 més endavant.
El 1978, acabada la pel·lícula, i abans de la seva estrena, vaig fer algunes projeccions en sales privades per a cineastes coneguts, crítics de cinema i distribuïdors. La més entranyable, sens dubte, va tenir lloc a Madrid. La Maria Carme, la meva dona i fidel col·laboradora, i jo, havíem anat a la capital per unes gestions al Ministeri. Allí, una funcionària molt agradable, ens va dir que José Luis G. Berlanga estava interessat a veure la pel·lícula, perquè havia sentit dir que hi intervenien molts personatges secundaris, com en les seves, que eren totes obres ‘corals’, com se’n deia aleshores. Ens hi vam posar en contacte i vam quedar per a fer-ne un visionat a la sala Carreño. Allí érem l’endemà al matí la Maria Carme i jo i allí es va presentar Berlanga, acompanyat del seu inseparable guionista Rafael Azcona. Teníem, doncs, un excepcional públic estel·lar. Quatre persones a la sala, nosaltres dos al fons i Berlanga i Azcona al centre, veient la pel·lícula i fent comentaris en veu baixa. Quan es va acabar, tots dos ens van dir que els havia agradat, que s’ho havien passat molt bé, sobretot amb l’extensa galeria de secundaris: l’empresari vell, els distribuïdors, els tres acomodadors, tres tipus diferents, l’un rialler i trempat, l’altre jove i guapo i el tercer sorrut i quec («—Señor Jordi, hay una go, gotera en la sala»). També amb els dos bombers autoritaris, el galant inspector de l’impost de la Infància, i el repel·lent controlador de menors a la sala; amb el públic variat, des dels joves esvalotadors, passant pel necròfil que volia pel·lícules de zombis, la senyora que les demanava romàntiques, fins als adolescents expulsats per haver entrat als serveis de senyores. Ens van preguntar d’on havíem tret tots aquests actors i, en dir-los que tots eren aficionats del Prat, van quedar ben sorpresos. Van insistir en els protagonistes, Jordi Portillo i Angelina Jové, perquè es pensaven que aquests sí havien de ser professionals. I el final, amb homes de negocis, polítics i gent de carrera convertits en cobradors i conductors d’autobusos, el van trobar rodó. Azcona, amb el seu humor característic, li va dir a la Maria Carme: «Y usted, señora, ¿cómo se lo toma todo esto?», referint-se al paper de sofridores de les companyes dels cineïstes. Berlanga va afegir que a partir de llavors es miraria amb més simpatia els empresaris de cine. Per a nosaltres va ser una gran satisfacció que aquestes prestigioses figures del cinema estatal dediquessin dues llargues i inoblidables hores a L’Exhibidor.
Antoni Llorens, que també actuava a la pel·lícula, va organitzar una projecció privada al Casino Cinematogràfic de Barcelona i va convidar-hi crítics de cinema habituals d’aquestes sessions. Les opinions van ser ben variades. Jaume Figueras va dir que li havia agradat força, però que ell no arriscaria ni un duro per al seu rendiment comercial. Tot i això, després la va programar al cine Cèntric del seu Círculo A. Joaquim Romaguera va trobar excessius diàlegs en castellà a la versió catalana. Jo vaig objectar que ens ateníem a la realitat lingüística del cinturó de Barcelona. Joan Francesc de Lasa es va tancar en un mutisme total. Josep M. Forn opinava que estava bé, però que hi mancava un toc d’erotisme, per exemple, es podia haver muntat un triangle amorós entre els dos protagonistes i l’acomodador jove. Enric Ripoll i Freixes va recalcar que ja era hora que algun director nostre toqués el tema del cine dintre del cine, mal fos a l’exhibició. Antoni Ribas va assegurar que li havia agradat molt i que, si el necessitàvem, que li ho diguéssim.
L’evocació de totes aquestes consideracions han estat provocades, no cal dir-ho, per la recent mort del gran Berlanga i també pel fet que aquest mes de desembre es projectarà L’Exhibidor a quinze canals de televisió de la xarxa local. Els de TV3, que mai s’han dignat a passar-la, en trenta anys d’existència i d’insistència, a veure si se n’assabenten i tenen un gest.
