El tancament de la llibreria Ona ha posat de manifest que, si no hi ha llocs i voluntat de subministrar exclusivament productes catalans, la presència dels llibres, discs, etc., producte de la nostra cultura queden relegats i perduts en algunes prestatgeries secundàries dels establiments especialitzats en el servei de productes culturals. Cosa que obligarà encara a tenir algun punt de venda i servei que asseguri l’exclusivitat de la llengua o la presència catalana en totes les tasques comercials que es facin de cara el públic i que afirmin la fidelitat sense límits al nostre patrimoni cultural. Pensàvem que la recuperació de les llibertats polítiques faria innecessàries les accions de preservació de la nostra cultura en els establiments comercials. La realitat, per causes que ara no cal detallar, és que la difusió de molts aspectes de la cultura catalana, com els llibres o la discografia, han esdevingut una oferta diluïda i amagada en un món comercial on l’espanyol predomina. En molts llocs, els llibres o els altres productes catalans són en un racó o espai poc important, com si no fos la cultura pròpia del país; gairebé com a cosa exòtica per a una clientela en gran part indiferent al català. Però un bon tou de gent, que cerca un espai exclusiu de catalanitat —i com passava amb Ona, que ho trobava quasi tot com a normal—, ho demana. La situació és semblant a fa quaranta anys, quan va ser necessari establir un centre amb la producció de disc català, perquè les botigues no en volien saber res, per por de la policia i perquè no creien en la viabilitat de venda en català. Ara, per unes altres raons molt diferents, perquè creiem a vegades normalitzada una realitat cultural catalana que no ho està, sembla que no cal mostrar el català i el mercat deriva a les vendes on l’espanyol s’imposa a una població obligada a ser bilingüe. Jo diria que, en no guanyar encara la batalla política afí a la catalanitat, els productes catalans no emergeixen al carrer espontàniament, i continuen sent necessaris uns espais on els irreductibles es puguin moure amb comoditat i seguretat de trobar tots els productes catalans, i sempre, és clar, a l’espera que un dia o altre la nostra expressió lingüística sigui preponderant al carrer. I això només passarà quan obtinguem un reconeixement polític com a Estat, o poders d’Estat, d’una manera o altra. Pertanyent a l’estat espanyol, fred amb la cultura catalana, ens hem habituat a ésser minoria o poc preponderants en el nostre propi país. En la dictadura darrera, vam ser capaços de crear infraestructures privades per a eludir la repressió i mantenir viva la presència del català en determinats espais. Després hem cregut innocentment en l’autonomia, que ho havia de resoldre tot, ara ja manifestament fracassada, i ens hem pensat que la realitat democràtica assegurava la nostra personalitat en totes les seves manifestacions. La realitat és que, encara ara, la potència fàctica espanyola en tots els terrenys impedeix una normalització de les nostres manifestacions culturals en tots els àmbits. I dit sense embuts: el català no és necessari per a la comunicació. La cosa no ha anat com esperàvem a la fi de la dictadura, i la presència del català al carrer no ha millorat. Així, doncs, les produccions catalanes han anat més aviat endarrere, en barrejar-se sense protecció en un mercat on hi ha una llengua més potent i protegida per un Estat que ens juga sempre a la contra. És evident que hi ha una marginació de la nostra expressió lingüística produïda per la força d’una realitat política i cultural espanyola preponderant, que ha arraconat greument l’esperança que teníem d’esdevenir una Catalunya normalitzada.
Com que aquesta situació de renaixement natural no s’ha donat i el temps juga en contra nostre, és necessari i urgent recrear centres on provisionalment es pugui viure en català, per raons diferents del període franquista. Cal, doncs, suplir el que no fa el mercat de manera espontània, amb un nou voluntarisme substitutori i d’emergència. Cal tornar a crear les Ona que facin falta, amb l’empenta i la fidelitat dels que s’adonen de la problemàtica exposada, seriosa i urgent. Per tant, cal tornar a crear espais propis on es trobi tot el que el lliure comerç ha abocat a una certa marginació. És, doncs, un moment clau per a recrear un o més centres que ofereixin únicament productes catalans, i sempre a l’espera que una nova realitat nacional ho faci possible de manera espontània.
Ara es tractaria de crear un centre comercial que recollís tots els anhels dels catalans per trobar un espai, preludi encara, de la normalització per a arribar a un futur de país normal. Però, mentre això no arriba, no podem seguir adormits i sense fer res. Perquè no ens posem en marxa i creem un espai de produccions catalanes?
