Un dels focus de treball més importants del procés sobiranista és la internacionalització del cas català, explicar al món la voluntat democràtica dels catalans de decidir els seu futur a les urnes com a nació. Aconseguir el suport d’altres països és clau per al reconeixement posterior, en cas d’independència per la via d’un referèndum o per determinació parlamentària. Però sovint es fa difícil saber què pensen des de fora, sense filtres ni lligams diplomàtics, com passa amb la UE.
El filòleg Til Stegmann, catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Frankfurt, és un dels referents de l’estudi del català a Alemanya i ha rebut la Creu de Sant Jordi i el Premi Ramon Llull. Però més enllà dels guardons, és un militant de la llengua i el país, un amant de la cultura catalana que quan tenia deu anys va deixar Barcelona per traslladar-se amb els pares a Alemanya. Des d’aleshores però, el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes l’han convertit en un dels referents internacionals del món acadèmic, que ha situat el català al mateix nivell que el francès o el castellà a les universitats alemanyes, i ha aconseguit trencar tòpics per diferenciar la cultura catalana i l’espanyola. Al llibre Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor que explica què es i que vol ser Catalunya (Pagès editors, 2014), ens ofereix una visió honesta i transparent de com es viu el procés de Catalunya fora de les nostres fronteres.
Stegmann, que va néixer a Barcelona el 1941, recull en aquest treball tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d’anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en aquest camí, com per exemple les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d’estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n’hi apareixen noms tan rellevants com Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.
Qui hagi tingut la sort de conversar amb aquest filòleg haurà percebut la seva sorpresa pel fet que molts catalans es declarin desertors de la llengua i es passin al castellà. Encara avui, milions de catalanoparlants cada dia i a cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. “Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me’n vaig i el deixo estar. Un altre m’ajudarà”, explica al llibre. El seu text transmet la fermesa d’algú que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar un país que el va seduir amb la seva identitat, cultura i llengua.
