Instrument de música culta o invent dels pastors, el flabiol va regnar en el món de la música tradicional fins que va ser desplaçat per l’acordió. Més endavant, com explica el periodista i activista cultural Toni Coromina en un article a La Vanguardia titulat L’ànima dels balls populars, el piano elèctric i els tocadiscs van arraconar aquest altre instrument, i ara el flabiol afronta un nou perill en la seva supervivència i “ha de lluitar per no quedar arraconat per l’auge de la gralla”.
Coromina relata que “des que va morir Roviretes, el mític flabiolaire de Folgueroles i el principal referent a Catalunya d’aquest instrument, hi ha hagut un relleu en l’ofici de flabiolaire, gràcies al mestratge de Josep Prims, Pere Prat, Carles Mas o el mateix Pau Orriols”.
El cronista remarca que, malgrat que en cercaviles, trobades de gegants i festes majors es fa servir el flabiol sec, mentre que en les cobles el toquen amb claus metàl·liques, “aquest instrument no seria res sense el tamborí -el tambor, la caixa o el bombo-, que té el mateix valor que el flabiol”. En aquest sentit, l’autor de l’article fa referència a unes paraules del músic osonenc Ramon Redorta per exemplificar aquesta simbiosi: ‘un flabiolaire, a més de tocar ha de saber fer ballar. Si no domina el ritme només és mig flabiolaire’.
I malgrat les amenaces que planen sobre alguns instruments tradicionals davant de modernitats i artefactes tècnics, Toni Coromina sentencia que el futur del flabiol pot estar garantit pels més menuts. De fet, una vintena d’infants i joves aprenen l’art del flabiol i ja fan actuacions amb el grup Els Rossinyols de Muntanyola.
(Resumit per Gemma Aguilera)
2
3
