El president Artur Mas va retre un singular homenatge a l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, en citar-lo per iniciar el seu discurs en el que ha esdevingut el darrer debat de la legislatura. Ainaud -que també fou diputat al Parlament de Catalunya-, després de ser-li entregada la Medalla d’Or de la Generalitat, el passat mes de juliol, “ja molt malalt i amb la salut prou delicada -explicà el president Mas- va tenir prou esma per posar-se dempeus en el marc del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i amb veu ben ferma va pronunciar aquestes paraules: “Fe en Catalunya. Tingueu fe en Catalunya!”.Un mes després del seu traspàs, amb motiu de la nostra Diada Nacional, una part molt significativa del poble català recollia el testimoni de moltes generacions de catalans que havien tingut fe en el seu país”.
En aquesta edició de Tornaveu, precisament, dediquem una referència biogràfica a qui també fou un reconegut activista cultural. En Joaquim Ferrer, ex conseller de cultura, diu d’ell que argumentà amb estil directe el civisme que ens cal per ser un poble capaç de seguir responent als desafiaments de cada època. El president de la Generalitat, en citar-lo per iniciar l’exposició d’un nou desafiament –potser el més gran repte nacional de l’actual generació- honorava Ainaud de Lasarte i, a la vegada, honorava el conjunt d’activistes culturals que veuen en ell un veritable símbol, algú que havia estat un dels pilars d’aquella “altra resistència” que la dictadura no va poder sotmetre.
Ja vàrem fer la crònica de la darrera Diada, ressaltant la capacitat de mobilització de la societat civil, però potser no hem parlat prou del poder del teixit associatiu al que també es referí el president Mas en el discurs del passat 25 de setembre, en dir que “Catalunya disposa d’una extensa xarxa d’entitats i associacions que al llarg dels anys han ampliat i diversificat els serveis d’atenció a les persones fins a esdevenir imprescindibles per a la cohesió social del nostre país”, per acabar reconeixent que “en aquests moments difícils estan exercint un autèntic colideratge de la nostra societat”. Fins i tot per a la cultura tradicional hi va haver una referència, quan el President va recordar que s’hi havia donat suport, perquè es tracta d’un dels grans actius de cohesió social en el territori. Aquestes cites, al bell mig de les que va fer Mas sobre l’esforç del seu govern pel reforçament del teixit cultural, la internacionalització de la producció cultural, la visualització del patrimoni museístic i monumental, l’elaboració d’un acord nacional per la cultura… deixen molt clar que alguna cosa ha canviat en l’apreciació que les institucions tenen de la cultura popular, que, a més a més, els directius de l’Ens han pogut constatar que comparteix la majoria de portaveus de cultura dels grups parlamentaris que en aquesta legislatura han estat a l’oposició.
Cadascú treurà les conclusions que consideri adients de l’expressió multitudinària de la manifestació de la darrera Diada. La força de la cultura popular a la que ens hem referit va ser evident. Els activistes culturals es diluïen entre la multitud, però eren ben visibles les torres dels castellers i les parelles de gegants, el so de les gralles, els tambors i altres instruments d’animació.., que amenitzaven les dificultats per avançar que patien els manifestants. Hi ha un després de la Diada, amb repercussió arreu del territori on s’han reproduït les reivindicacions autonomistes, com succeí al Camp Nou en el primer partit de la Champions o per tota Barcelona durant les Festes de la Mercè, especialment en el tradicional Concert de Corals de Clavé a la Plaça de Sant Jaume, els cantaires d’aquí i de la Catalunya Nord van culminar el Cant dels Segadors compartint els crits d’independència.
Per al President de Catalunya, l’endemà de la Diada, després d’escoltar els promotors de la manifestació, se centrà en interpretar la voluntat del poble i assumir-la convocant eleccions. Els observador polítics, nacionals i internacionals, han dit que hi haurà un abans i un després de l’Onze de Setembre del 2012, perquè s’ha obert una gran expectativa social vers l’exercici de l’autodeterminació. Les posicions autonomistes s’han enfortit enormement, mentre que el centralisme s’ha afeblit aparentment, en tancar-se el govern de l’estat davant de la proposta de pacte fiscal aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya. L’oposició ha caigut en contradiccions a l’hora de donar horitzons possibles al clamor autonomista. Uns i altres s’han parapetat rere el constitucionalisme i els ha mancat cintura política per afrontar positivament la nova situació. Malgrat que només calia obrir les portes del diàleg per evitar la ruptura, posant sobre la taula les alternatives que han possibilitat la convivència d’altres realitats nacionals arreu d’Europa. Una vegada més, han preferit escoltar la veu dels qui amenacen alçant el sabre. Els atacs contra la nostra cultura són tal escarni que ja només els poden negar quatre fanàtics. L’espoli fiscal al que ens sotmeten és tan públic i inqüestionable que aviat s’estudiarà a totes les universitats del món com a exemple no només d’una mala praxi democràtica, sinó d’un neocolonialisme tronat.
Tot plegat fa evident que aquell crit d’Ainaud de Lasarte -“Tingueu fe en Catalunya!”- al bell mig de l’acte institucional on l’honoraven, és un darrer servei i un clam d’afirmació des de la convicció que ningú podrà sotmetre l’ànima d’un poble. El gran historiador, polític, advocat, publicista, dinamitzador cultural… que va ser Josep M. Ainaud de Lasarte ja no és físicament entre nosaltres, però tothom el recordarà com un dels grans homes que han anat construint el camí que, finalment, ha fet possible que el president Artur Mas escoltés la veu del poble, i donés el pas endavant cap a les llibertats a les que tenim dret els ciutadans de Catalunya.
