Amb aquest lema va discórrer una pancarta durant la manifestació independentista de l’onze de setembre d’aquest any. Quan els organitzadors de la pancarta em van demanar si la volia encapçalar junt amb altres persones de la generació del senyor Barrera, vaig contestar immediatament que sí. I és així com vaig tenir l’honor de ser un dels portants, juntament amb en Josep Fornas, l’Agustí Gallart, la senyora Trueta, en Jordi Vila Abadal, l’Aureli Argemí i altres persones, els noms de les quals no conec.
Era molt emocionant adonar-se que a mesura que anàvem avançant la gent que hi havia a banda i banda de la marxa arrencava a aplaudir en veure la nostra pancarta i amb això testimoniava, al mateix temps, la seva conformitat amb el que significava el lema que l’encapçalava i el seu afecte i admiració per la persona del molt honorable senyor Heribert Barrera i a tota la seva activitat política. Tothom sabia que aquestes paraules les havia pronunciades referint-se a la necessitat de la independència de Catalunya.
TENIM PRESSA, MOLTA PRESSA no solament en el sentit vital del qui això deia sinó en el nacional. Catalunya ha arribat al cul del sac, ve a dir la frase, i ja no hi ha temps per a fer més experiments. Cal anar directes al gra amb tota la prudència del món, però anar-hi.
El país no està per a més romanços, ja ha durat massa la broma i el poble se n’està afartant. Cal actuar en conseqüència, políticament, deixant per a més endavant l’estètica i el “bonisme”, perquè quan ho practiquem, de cada bugada en perdem unes estovalles. Ara hem de començar per alliberar casa nostra.
L’Heribert Barrera és un exemple -no pas l’únic gràcies a Déu- de què cal fer. Jo, duent aquesta pancarta, em sentia i em sento orgullós d’haver-lo conegut i admirat, tot i que ni he estat mai ni sóc del seu partit. Però s’ha de reconèixer que la seva conducta personal és un referent per a tots els catalans.
Que Déu el tingui a la Glòria.
24 de setembre de 2011
