Els Països Catalans i totes les connotacions que té aquesta apel·lació desperten passions. Per a uns, com jo, és el camí a seguir; per a d’altres, és una utopia; i, fins i tot per a alguns, és una aberració pancatalanista amb deixos imperialistes. Aquesta fractura es fa especialment evident al País Valencià, on les tensions amb el Principat de Catalunya sovintegen. De fet, podríem, sense exagerar gaire, considerar que les relacions ‘oficials’ entre ambdós territoris són pèssimes. Per interessos partidistes des de les institucions del País Valencià no s’ha parat de cultivar la diferència, no com un enriquiment de la diversitat cultural, sinó com un mur infranquejable i excloent.
Per sort, la societat civil no es deixa enganyar per aquesta manera de fer política, que sovint ens recorda èpoques passades. De fet, és aquesta societat civil la que teixeix ponts respectant la diversitat, però al mateix temps subratllant el substrat comú. Un bon exemple n’és la Societat Catalana de Química, que va organitzar el passat mes de febrer la VI Trobada de Joves Investigadors dels Països Catalans a la Universitat de València. Aquest acte, que va comptar amb la participació de més de 200 joves investigadors d’arreu dels Països Catalans, va ser plenament reeixit i va assolir tots els objectius científics que s’havien plantejat. No obstant això, el més important va ser que no es va viure com un acte reivindicatiu, sinó com una reunió científica completament normal.
La societat civil ha de fer allò que les administracions no fan i crear aquests ponts entre germans perquè tothom vegi com aquestes relacions tan naturals són enriquidores i que de facto aconseguim molt més junts que separats. Estic convençut que aquesta és la manera més eficient de fer Països Catalans i d’anar sembrant les llavors que en un futur esquinçaran els murs que ara ens imposen.
