Al meu compatriota, l’escriptor Edelmiro Cerredelo, li escric això: “De la mateixa manera que, en el seu dia, em vaig pronunciar contrari al decret que limitava l’ensenyament del gallec, et faig saber que aquesta tarda hi seré a la macro-manifestació de Barcelona, acompanyat dels meus dos fills i dels meus tres nets de 3, 5 i 7 anys. Hauràs vist que, els de sempre, és a dir, aquells de la caverna espanyolista, pretenen accelerar la desaparició de les llengües “regionals”. Et confesso que cada cop més maleeixo els que menyspreen la seva llengua materna i opten per parlar en castellà, amb la creença que són més fins i cultes.
Com ja saps, la llengua és l’essència de la cultura d’un poble i, un altre cop, es pot constatar que la imbècil classe política que patim – en connivència amb els inútils del Tribunal Constitucional (TC)- han decidit posar en risc la identitat de les cultures minoritàries del país. Lamento no poder escriure’t en galego, senzillament, perquè aquells que tu ja saps, m’ho varen impedir fa uns quants anys i, ara, ja no em queda temps per aprendre’l. Unha aperta (una abraçada)”
Són gairebé les cinc de la tarda del dissabte 10 de juliol de 2010 i miraculosament, aconsegueixo aparcar el meu cotxe davant de l’església dels jesuïtes al número 27 del carrer de Casp. Tinc temps d’observar com la gent s’amuntega a les portes del teatre Tívoli, disposada a gaudir de la comèdia musical Hoy no me puedo levantar (que ja arriba als dos milions d’espectadors). Ara, el centre de la capital del Principat, és un formiguer humà. Fa calor, molta calor. M’enfilo pel Passeig de Gràcia i al mig de la gentada, comprovo que tant Zara com altes botigues exclusives del senyorial passeig barceloní estan plenes de gom a gom. Per un instant, penso allò de hi ha gent per a tot…
A mesura que avancen els minuts, els carrers de l’Eixample barceloní són com petits afluents que, finalment, donen al gran riu que és el Passeig de Gràcia. Amb pas ferm, tots marxen cap a la gran manifestació per protestar contra la sentencia del TC i en defensa de l’Estatut. Puc percebre que entre tota la gent hi ha turistes sorpresos que no entenen res del que està passant. Submergit ja a la multitudinària manifestació, de cop i volta, m’assalta el morb i la curiositat periodística. Em trobo amb antics col·legues de premsa i em demanen què estic fent actualment i els hi dic que estic escrivint les meves memòries de més de trenta anys a l’agència Efe i que col·laboro amb diverses publicacions digitals.
Minuts més tard, davant del cinema Comedia, em retrobo amb els meus fills, nets i gendre mentrestant, la Guàrdia Urbana de Barcelona dona la xifra de més d’un milió d’assistents a la històrica manifestació. Em dedico a llegir els textos d’algunes pancartes i la que més em sorprèn de totes és la que diu: “Sóc madrileny i vull la independència per Catalunya!!” Vés per on! (la foto dona testimoni d’això). D’altres proclames de marcat signe sobiranista provenen de l’Aragó, València i Ses Illes.
En acabar la manifestació, observo que un nombrós grup de persones empaita i increpa al president José Montilla, fortament custodiat pels Mossos d’Esquadra, quan mirava d’arribar al departament de Justícia de la Generalitat (Casp-Pau Claris). Sembla clar que aquí a Catalunya massa gent comença a estar fins al capdamunt de tanta faula política i que per aquesta raó han sortit al carrer per cridar… Prou!
M’expliquen que l’endemà de l’eclosió de símbols catalanistes al centre de Barcelona, milers i milers de persones, que viuen i treballen a Catalunya, van sortir de l’armari i van enarborar banderes espanyoles per celebrar el triomf d’Espanya davant Holanda, a la final del mundial de futbol de Sudàfrica 2010. Davant de casa meva, vaig veure un veí que amb el trombó entonava alternativament Els segadors i l’himne d’Espanya. Hi ha moments que no cal ni sortir de casa per a topar-se amb la crua realitat. Sens dubte, el trombó del veí representa tota una metàfora d’un país, anomenat Espanya, encara en fase de construcció. Com als temps de pa i circ s’ha demostrat que el triomf de la roja (si aixequés el cap aquell gallec baixet!), ha servir per a augmentar l’autoestima del personal, en uns temps on les coses no van gaire bé. També s’ha constatat que allò que els polítics volen separar, en part, ho uneix el futbol.
2
