En la situació de crisi actual, la veritat, un article d’aquesta mena pot semblar, com a mínim, recurrent. Els personatges que es mouen, amb molta convicció i des de fa molt de temps, en els escenaris del voluntariat, l’associacionisme, de la prestació altruista de serveis a la comunitat, fa temps que tenen la mosca darrere l’orella. Les afirmacions i confirmacions que es poden fer avui, sobre tot allò que afecta al fet associatiu són més esperades i anunciades que no pas sembla; d’una forma inherent i innata, els voluntaris, tècnics, usuaris i directius del gran entorn associatiu fa temps que clamen en el desert certes obvietats, com les grans mancances de les infraestructures d’aquest país. Mancances, sí.
Les apostes d’infraestructures culturals i comunitàries de les administracions, sobretot les locals i localistes, han fet un pet com una gla! Sí, ves! Aquestes també!
Res de nou que no poguéssim suposar. Oh, paradigma! Les perversions en què es van convertir les que havien de ser les solucions a les necessitats de moltes i moltes realitats socials i associatives, que són els magnes equipaments que s’han impulsat des de molts ajuntaments, tot i desobeint qualsevol lògica i criteri, són insostenibles econòmicament. Aquell teatre-auditori per a més persones que no pas habitants censats al municipi, aquella piscina més grossa i més climatitzada que la del poble veí, aquell centre cívic que no es pot ni engegar, pressupostàriament, la calefacció. És aquesta la realitat dels equipaments socials i culturals d’aquest país? Doncs sí, i majoritàriament. La situació és, doncs, molt preocupant, però encara més si per altra banda observem que aquestes apostes mai han prestat la solució promesa, ni de bon principi, a moltes realitats, a moltes demandes i a moltes necessitats, no ja del fet associatiu sinó del ciutadà.
Del ciutadà no en volem parlar en aquest article, ni podem fer-ho amb arguments, ja que el fet ciutadà, l’individu, l’entenem com a un concepte lliure, i alhora que lliure, respectable en tots els seus vessants, de vegades complicat, de vegades senzill.
El fet associatiu, com a fet comú i públic, és, en certs aspectes, objectivable. Es poden contemplar de forma clara les situacions que el calidoscopi associatiu ens ofereix. Les múltiples expressions com a objectiu de les associacions, les variades metodologies de treball, les més variades encara expressions i activitats. Aquí, en la diferència, segurament rau la virtut associativa i el maldecap de l’administració antiga que necessita treballar amb el tercer sector: som diferents, treballem igual! Les realitats, les necessitats, les eines del sector associatiu, tant cultural, social, comunitari… són diferents, i en conseqüència, es necessiten recursos públics diferents, ni més ni menys! I encara que ens diguin que és difícil, de res serveix negar l’obvietat que des del tercer sector presta un servei que, encara que quantificable i valorable, és expressament no reconegut. Un servei insubstituïble, es pugui pagar o no. Cal ressaltar, però, que la cobertura de la necessitat social fa el fet associatiu innegablement més eficaç, més econòmic i amb més valor afegit que no pas una cobertura privada o de l’administració.
Aquesta diferència de necessitats, d’objectius estratègics, de mètode, de les entitats del tercer sector, fa úniques les associacions. Parlar amb l’administració? De què?… De tornar a caure en el PECCAT per exemple! Aquell Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, aquell Pla que va impulsar el Conseller Tresserras, aquell Pla que és difunt? Malgrat que va néixer, crec, amb molt bona intenció, la recerca d’una millora, clarificació i assentament d’uns equipaments culturals a tot el país se’n va anar en orris per un simple motiu –clau de volta de les molt males relacions entre tercer sector i administració: no se’ns reconeix com a interlocutor en un mateix pla, o dit d’una altra forma, el menysteniment secular de les entitats segons l’administració. Aquest és el problema més primari per a poder entendre no ja la defunció del PECCAT sinó de moltes animalades que s’han fet en equipaments culturals i les seves polítiques, majoritàriament municipals.
La cultura, com sempre, és la més pobra de totes les necessitats que ha de cobrir aquell estat del benestar que no ho ha estat mai. Encara que ens ho hàgim cregut, no és prou apreciada perquè es pugui planificar amb certes garanties mínimes. Només a tall d’exemple, cal veure com qualsevol mapa sanitari del país, en tota la seva història, recull totes les propostes de servei i infraestructures, siguin públiques o privades, siguin amb profit econòmic o no. El fet cultural, comunitari, no ha disposat mai d’una planificació a més o menys escala, amb més o menys pressupost on es contemplin tots els actors, públics, privats, sense ànim de lucre o no, sota un mateix prisma de reconeixement per part de l’administració. És aquest el pecat del PECCAT, només observar l’administració davant del fet dels equipaments culturals i comunitaris sense reconèixer la gran xarxa, no ja d’equipaments –que també– sinó d’agents culturals, com som els ateneus, els esplais, els companys de teatre amateur… Vaja, tots els que participem en cert grau o més en el tercer sector, sota la visió cultural.
No cal ser gaire espavilat per entendre que la gran xarxa cultural que cobreix d’una forma excepcional el país és una xarxa tercer sector, de voluntaris que s’han de trobar reconeguts, com a ciutadans i com a part de quelcom que gestiona, impulsa i té cura d’un patrimoni al servei del mateix país. El PECCAT relegava o destinava aquests actors a ser simples espectadors de certes intencionalitats de l’administració local i autonòmica.
Vist això, possiblement el més intel·ligent és fer una fotografia on surti tothom, on tothom amb responsabilitat atorgada per la ciutadania o organitzada per ella pugui esdevenir actor de primer ordre i siguem reconeguts entre nosaltres, cadascú en el seu grau, en la seva mesura, en el seu territori i en el seu valor. Les entitats que ens podem enquadrar en el tercer sector cultural som agents a qui cal reconèixer, no pas com a subsidiaris, sinó com a agents de ple dret que disposen i gestionen equipaments amb tradició i vocació pública. Un Pla racional dels equipaments culturals, comunitaris i socials, del país, on tot agent es trobi reconegut, ens podria facilitar aquella fotografia més fidel a la realitat cultural. Les infraestructures culturals, les grans, les petites, les associatives, les públiques, les privades, composen un mosaic al servei del fet cultural que s’ha de racionalitzar, ajudar econòmicament, i sobretot, descobrir. I veurem que en tenim molt! I que hem d’aprendre a gestionar-ho millor.
