En un dels monòlegs que el van fer més popular, Pepe Rubianes denunciava mordaçment que “el treball no dignifica”. Els assistents a la conferència Els valors de la festa. Una mirada antropològica, protagonitzada per Josep Fornés ahir al vespre a la seu de la Fundació Festa Major de Gràcia, n’han sortit amb la sensació que l’actor galaico-catalán havia quedat curt. El discurs del director del Museu Etnològic de Barcelona ha pivotat entorn una idea central: les festes, sobretot quan no són oficials, sí dignifiquen la vida.
Introduint la seva intervenció, Josep Mañà ha recordat que la conferència de Fornés és la primera d’un cicle que desitja reflexionar sobre el pes que la Festa Major de Gràcia ha tingut en la vida del barri. “No volem que el bicentenari de la festa passi sense deixar rastre. Per això volem fer una edició conjunta de totes les conferències, i que aquesta publicació es converteixi en un element de referència per a totes les persones que estimen la festa”, ha anunciat el comissari del Bicentenari de la Festa Major de Gràcia. Entre altres ponents, es comptarà amb la presència de Manuel Delagado, Amadeu Carbó, Jordi Fàbregas, Josep Maria Contel, Montserrat Garrich o Salvador Casals.
És necessari aquest exercici de reflexió sobre les festes populars? No s’organitzen amb el senzill propòsit de passar-ho bé? Fornés no ha negat que la diversió sigui el principal motiu que impulsi les celebracions, però ha deixat clar que és important reivindicar els valors intangibles que promouen: “Durant els dies de festa, l’empatia de les persones augmenta. Ens sentim partícips de la mateixa comunitas. Assumim que tots tenim el mateix valor”, ha resumit.
En la mesura que les festes reflecteixen els valors d’una societat, excloure’n una persona equival a no reconèixer els seus drets de ciutadania. No es pot apel·lar al caràcter tradicional d’una festa per discriminar un col·lectiu (dones, nouvinguts, etcètera) de participar-hi. Tampoc construir un programa farcit d’activitats elitistes, en el qual els veïns s’hagin de limitar a exercir d’assistents.
Perquè en la festa, ha apuntat Fornés, les persones “construeixen momentàniament la utopia”. S’organitzen autònomament, sense controls externs, “posant en valor capacitats humanes com ara la solidaritat i l’ajuda mútua”. En aquest marc d’autocontrol, fins i tot es poden dir veritats molt dures. Els versots dels diables són el millor exemple que la sàtira i la crítica es poden expressar sense temença. Les festes fomenten la cohesió, no pas per absència de conflicte, sinó perquè creen un marc que fomenta el pluralisme i la lliure discrepància.
A diferència de les expressions artístiques, on el rol del creador i el receptor estan molt ben definit, les festes fomenten el pluralisme i la participació comunitària. En aquest sentit, Fornés ha sentenciat: “Quan la cultura no és popular, no és cultura”. És important deixar de concebre-la com a mostra d’ostentació i estatus, sinó com tota aquella activitat que una persona realitza en el seu entorn: des d’un ofici artesà fins a les idees més esbojarrades, com ara “banyar-se en calçotets en una piscina improvisada”. Cultura és tot allò que fem en societat.
Des d’aquesta perspectiva, les festes populars són el millor instrument per generar un sentiment de pertinença en els pobles o barris, omplint de vida els seus carrers i permetent que la gent se’ls apropiï lliurement. La millor garantia que tothom podrà formar part de la vida pública independentment del seu color de pell, gènere o la xifra del compte bancari. Al so de la música o al ritme del ball, s’abandona la lògica de l’estratificació i s’assumeix la de la fraternitat. Tothom reconeix implícitament la dignitat dels seus veïns. Qui podria definir com a indigne, al capdavall, algú que reconeix com a igual?
