Hi ha coses no esclarides, del tot i dubtoses. El fet que els bisbes residencials a Catalunya s’hagin cregut, de veritat o ingènuament, en la possibilitat de disposar d’un organisme col·lectiu que els representi i s’acobli a les necessitats pastorals dels practicants, o creients de les diòcesis de la vella Tarraconense, ha fracassat. El Sr. Cardenal Carles va suggerir la “regió eclesiàstica tarraconense”, que era una forma suau de tapar la negativa espanyola i romana a reconèixer una personalitat diferenciada dins d’Espanya, la tarraconense. Els nuncis apostòlics, enviats pel Vaticà”, no fan res més que posar-se d’acord amb la voluntat de l’Estat en afers polítics estatals, en tot cas difereixen en termes doctrinals, que no és l’essència d’aquest comentari. Com que sembla que les regions d’obediència espanyola no reclamen cap “regió eclesiàstica”, la tarraconense no pot tenir ni aquest reconeixement descafeïnat. I ara ja fa anys que ni se’n parla. A més, els darrers bisbes nomenats a Catalunya ja no creuen en una Església catalana, sinó en l’Església a Catalunya, a diferència dels espanyols que sí que creuen en una Església espanyola.
Mentrestant, els bisbes espanyols, que inclouen els catalans en la seva Conferència, han treballat d’acord amb el Nunci apostòlic de Roma per desfer el que quedava de la Tarraconense, i així, seguint unes estranyes decisions secretes, però d’acord amb els interessos polítics espanyols, han desfet la unitat territorial de les diòcesis catalanes creant dues arxidiòcesis: la tarraconense i la barcelonina, i a la vegada aquesta darrera ha estat trossejada en tres. És impossible creure que aquestes decisions hagin estat innocents.
El nunci i els polítics castellans saben que existeixen bisbes valencians que saben parlar català però són sentimentalment espanyols. Els han utilitzat com una mina política per introduir a les seus de Catalunya membres d’aquest tipus de jerarquies i així acabar amb les restes de la catalanitat en el terreny religiós. I així es pot donar que el bisbe de Tortosa pensi que la seva diòcesi pertany a mitges a l’antiga tarraconense i alhora a la valenciana. La qüestió de la unitat cultural dels Països Catalans no pot ser entesa des d’una mentalitat espanyolista, igualment passa quan es tracten els afers de la Franja de Ponent.
Tot això ens passa per no tenir estat propi, quan existeixi una Catalunya sobirana enviaran nuncis i bisbes que corresponguin a l’estat català. Totes les altres fantasies serveixen per fer volar coloms, i sorprèn que bisbes catalans intel·ligents no s’hagin adonat dels tripijocs espanyols i continuïn en un mon de ficció. Fins hi tot es van atrevir a muntar el concili de la tarraconense, de trista memòria, que em temo que encara espera l’aprovació de Roma després de dècades. No puc creure que els autoanomenats pastors catalans no se n’adonin.
No es pot dir que la gent abandoni les esglésies només per aquest plet nacional que tenim els catalans amb Castella. Però sí que resulta evident que l’espanyolització de l’Església catalana ajuda a l’allunyament progressiu d’alguns fidels que seguien col·laborant.
Ara, sorprenentment, les parròquies seran regides per sud-americans que han estat contractats, simplement, per a desenvolupar una feina. Rouco i companyia han establert les bases, sota l’eslògan que el sacerdoci és una feina sense atur i per a tota la vida. O sigui que acabarà passant amb els sacerdots com passa amb els militars del món occidental que nodreixen les casernes de mercenaris a sou. El resultat serà una Església catalana amb bisbes de mentalitat espanyola i els gestors de proximitat, els capellans, seran, com a molt, mercenaris a sou.
No cal donar-hi més voltes: sense Estat o sense poders d’estat no hi ha Església catalana. I si els problemes de la fe són dificultosos per naturalesa, de la mà d’una església estatal castellanitzada resulten del tot impossibles.
3
1
