La resistència que fan les famílies, l’escola i les associacions per preservar la llengua catalana de la seva mort, fa que encara hi hagi esperança de mantenir-la viva fins que sigui possible la seva natural llibertat.
La fal·làcia d’obligar a emprar el castellà amb l’excusa que aquesta és la “llengua comuna” espanyola és una manera d’eradicar el català. I els espanyols i quintacolumnistes ho saben molt bé. Quan tot el món veu en els mapes de la Península Ibèrica (Portugal a banda) pintats en un mateix color ” interpreta que a l’Estat espanyol té una única llengua, l’espanyola, que és el castellà, i són pocs els qui saben que hi ha altres idiomes, que han maldat des de temps immemorials per resistir amb tots els atacs rebuts per part de de les autoritats espanyoles. Almenys tres-cents anys d’entrebancs i d’imposicions de diferent intensitat.
Moltes dècades abans d’ara, el domini del castellà a les àrees de llengua catalana era molt feble entre la gent senzilla, i això, que no era, precisament, signe de cultura, en el fons facilitava que els nouvinguts, sense adonar-se’n, es veissin obligats a aprendre el català per relacionar-se i desenvolupar-se en el seu nou entorn. L’ascensor social ho facilitava. Ara això no és així. En els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals hi ha una notable preponderància del castellà entre la població, catalana o no, que desnivella el coneixement de la llengua pròpia, el català, en relació al de la llengua castellana. Tot i que aquest nivell és, en teoria, només al 50%, amb la força d’un estat al darrera i amb la forta immigració que ha rebut Catalunya en els darrers temps, el castellà, a efectes pràctics, és preponderant.
Certament que les famílies resisteixen l’atac exterminador, però l’auge de la immigració demostra que aquesta resistència no és suficient. Els nouvinguts suporten greus problemes vitals, no estan per defensar una llengua per a ells desconeguda, que perceben com a residual i innecessària, i més si comproven l’evidència que amb el castellà els entén tothom. Tenen altres problemes més urgents per resoldre. Gran part de la immigració sud-americana, a més, ja té la llengua castellana com a pròpia, molts no entenen que aquests catalans, un determinat grup d’espanyols, segons la seva perspectiva, s’entossudeixi a parlar una llengua condemnada a desaparèixer, tal i com ha passat amb moltes de les seves llengües aborígens americanes, que no han pogut suportar l’embat del castellà.
Altres parlars, com el francès o l’alemany, pateixen l’impacte de l’anglès com a llengua franca, però per això renuncien a emprar la pròpia parla, que els identifica i els serveix per aportar valor al món, perquè tenen un estat que els protegeix. Els catalans tenim un estat a la contra, amb la determinació d’anul·lar la nostra llengua, que representa una identitat diferenciada de la seva, que és considerada una anomalia molesta segons el seu criteri. Les accions, com a màxim, van encaminades a permetre una convivència de llengües amb una paritat del 50%, tant ells com nosaltres sabem que això és la desaparició del català i la seva personalitat en l’avenir. I en alguns estaments ni això, ja que tota la administració espanyola és en castellà.
Els catalans hem de resistir fins que puguem comptar amb un Estat que ens defensi, o amb poders d’Estat que ens permetin d’articular una defensa de la pròpia llengua. Mentre això no arriba cal el voluntarisme de les famílies, cal el paper de l’escola, feina i sobretot les associacions que fan una immersió lingüística i social del tot essencial, i això fins l’arribada de la llibertat com a poble. Esperem que no trigui massa a arribar, aquesta llibertat, perquè el temps juga contra nosaltres.
1
