Ja heu vist com s’ha tractat l’assumpte de les companyies d’aviació, segurament impossibles sense l’ajut estatal. Amb Estat, les empreses importants, fins i tot les que potser han estat mal portades, tenen solució. Un Estat pot pressionar perquè determinades línies aèries estiguin centrades en la seva capital. Sense Estat, per contra, no es poden tenir aeroports ni ports que vagin més enllà de la “província”; com és lògic, això passa amb tots els ports i aeroports de l’àrea mediterrània, inclosos els de Catalunya. Només els trens que no surtin del territori poden ser tolerats com a autonòmics. Fins a Sabadell i Terrassa i la Pobla. Els altres nacionales depenen d’organismes estatals amb decisió política basada en un esquema centralista. Al Brusi, propietari del diari de Barcelona, no li permetien d’enllaçar el tren de Mataró amb França, ja en el segle XIX, i el tren de Sabadell i Terrassa d’ample de via europeu tampoc no li van permetre de continuar fins a territori francès. Fins i tot el corredor mediterrani, reclamat unànimement per la Comunitat Europea i els territoris pels que naturalment ha de passar el ferrocarril -com València, Múrcia, Andalusia- es va endarrerint amb el vot en contra de l’estat espanyol, perquè les “províncies” per on ha de passar no es troben a la Meseta.
Els responsables polítics del govern de l’Estat van posant dificultats i fan passar amb raons per connectar amb Europa; ofereixen com a contrapartida idees absurdes, com voler foradar 40 Km de túnel a través dels Pirineus d’Aragó i així fer el camí pel centre de la Península i arribar a l’Àfrica per Algesires, i això en el moment en què l’economia més necessita una comunicació de dalt a baix d’Europa, passant per la ruta més factible i més rendible des del punt de vista econòmic, que no és altra que la connexió mediterrània. El govern estatal s’ha adonat, de cop, que Madrid té una situació geogràficament excèntrica en relació a Europa, que queda fora de la ruta econòmica històrica. És en contra de la història, doncs, que pretenen el pas dels trens per regions quasi desèrtiques en població i economia, però que serien tangents amb una connexió amb Madrid. Tot indica que els espanyols s’estimen més el subdesenvolupament, fins i tot, que apostar per l’empenta d’àrees més poblades i econòmicament actives, si són concentrades en en el que entenen que és “la perifèria”, segons la seva concepció centralista de l’Estat. Una concepció que sembla que passa per alt que Madrid queda en un racó d’Europa i que Portugal té una sortida al mar cap a Amèrica i els ports del nord del continent. Sembla talment que els espanyols preferirien ensorrar-se abans que acceptar la realitat geogràfica, humana i històrica de la Mediterrània.
Independentment de la bona o mala administració de les nostres caixes i bancs, es donen fórmules de rescat que porten a la desaparició d’algunes de les nostres entitats, cosa que no passa amb algunes entitats centrals, tant o més problemàtiques. Els nostres empresaris no disposen de la mateixa cobertura amb la que compten els propietaris de les empreses centralitzades a Madrid. Per a les empreses amb seu a aquesta perifèria ignorada tot són entrebancs a l’hora d’homologar productes de cara a l’exportació, cosa que no passa si la seu central és a Madrid.
Es vulgui o no, cada vegada més es necessita una complicitat dels poders públics per realitzar empreses a tots els nivells, i sense una administració pròpia col·laboradora no és possible realitzar operacions de cert nivell econòmic. És sorprenent que encara quedi algú que no s’adoni que sense Estat l’exercici econòmic no va molt més enllà d’una economia d’estar per casa, provinciana.
