L’homenatge pòstum a Robèrt Lafont que, impulsat per la Fundació Occitano Catalana, se li ha rendit al Palau de la Generalitat sota el lema «Per un avenir obert a Europa, sobre la base d’un origen comú i un agermanament renovat al segle XXI», és un reconeixement més a un intel·lectual occità que veia en Catalunya l’aliat natural per a establir la defensa de dues llengües germanes, una història en paral·lel i una identitat en perill en ser agredides ambdues comunitats pel centralisme jacobí.
El professor Lafont ha estat el pont principal entre Occitània i Catalunya. Juntament amb Joan Triadú presidí l’Eurocongrés 2000, la plataforma de la societat civil de tots dos costats dels Pirineus que donà impuls a la macroregió europea que també promovien els presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Fruit de la producció editorial de l’Eurocongrés és la recent publicació del Diccionari bàsic occità-català que, en el pròleg, recull un dels darrers textos publicats per Robèrt Lafont, en què reflecteix la seva passió occitana:
«Occitània avui és la designació de tots els països d’oc, és a dir, d’una zona que puja fins a la faixa natural que trenca Europa en Nord i Sud i la vall del Roine pel mig. L’expansió catalana sota la corona d’Aragó va portar la catalanitat fins a Guardamar. Aquest conjunt fa una esplanada panxuda enfront de l’Europa franco-francesa i té una vena ibèrica més estreta que domina el Mediterrani occidental. És a dir, té dues articulacions complementàries, al Continent i al Subcontinent peninsular i s’obre a dos espais marítims. No és un espai clos, sinó que té dues obertures, dues mans ofertes.
»No costa gens de veure en els fets històrics com els senyors feudals occitans i els reis catalano-aragonesos van trencar la doble articulació, buidant, doncs, l’espai comú, de significació. És evident que la guerra albigesa, amb els seus efectes a la llarga, l’annexió d’Occitània a un estat sobirà i tancat d’Europa septentrional, la desvinculació de Catalunya de la seva funció relacional occitana per regalar-li un destí marítim i encarcerar-la després a Espanya, destí robat, no són esdeveniments regionals, o, com es diu a França, un pas cap a la unitat nacional, sinó un accident central de tota la història europea, el pas de l’Europa en relleu i camins a l’Europa en confinaments i trinxeres, amb un acompanyament bèl·lic continu. És el gran gir dels temps. I si hem insistit tant sobre les determinacions geogràfiques i les referències sobre la manera com les forces polítiques estatals els han interpretades, és per prendre la mida d’allò que podria significar avui una represa de contacte entre les dues parts de l’espai occitano-català.»
Lafont acaba dient-nos que «tinguem confiança en un projecte nou, fidel al nostre passat il·lustre i a la lògica permanent dels llocs on vivim. És temps d’obrir Europa».
A l’opuscle commemoratiu de l’homenatge, Joan Amorós, president de la Fundació Occitano Catalana, posa el somni de Lafont en temps present: «L’espai Occitano català –a més de ser una peça clau de la Unió per la Mediterrània– forma part del vector que uneix les regions econòmiques locomotora de la Unió Europea, des de l’Escandinàvia fins la Mediterrània oriental, el que reforça encara més el paper d’aquest Espai en la Unió Europea del futur.»
