Nascut el 1920 a Tavèrnoles, en Roviretes pertany a la Lleva del Biberó. La guerra, manifestaria en la seva vellesa, va estroncar una presumible carrera com a músic. Tal com recull Jordi Roura en un article publicat a Enderrock, no tenia gaires coneixements reglats de música, però compensava sobradament aquesta mancança gràcies a una oïda privilegiada i a una capacitat de memorització no menys excepcional. Amb només vuit anys es comença a sentir atret pel flabiol i el tamborí, instruments que l’acompanyaran fins als darrers dies.
Durant els tristos anys de la postguerra, en Roviretes duu a terme nombroses actuacions en municipis de la Catalunya Central. Tal com apuntaven Jaume Ayats i els germans Roviró, “és un hereu dels músics que individualment actuaven en els balls de cada festa als pobles de les Guilleries”. També en aquest període, és a dir fins a finals dels anys cinquanta, participa freqüentment en les actuacions de les colles geganteres, acompanyant musicalment les figures.
Passades dues dècades en les quals pràcticament abandona l’activitat musical, en Roviretes torna als actuar en públic a instàncies de les Trobades de músics tradicionals, celebrades des de 1982. En aquest lapsus d’inactivitat, el context musicològic ha canviat per complet. El flabiolaire ja no és el músic que amenitza els saraus perquè la gent balli, adoptant un paper inadvertit, o almenys secundari. Fent un xoc de paraules dolent, podríem escriure que canvia l’escenari (figurat) en la mesura que emergeix l’escenari literal. A diferència de la primera meitat del segle XX, els flabiols i els tamborins són escoltats activament en concerts organitzats premeditadament amb aquest objectiu. Apareix la sensació de pèrdua d’un patrimoni musical, i en conseqüència, s’adopta una actitud explícitament proteccionista, reflectida en l’organització de festivals i espectacles folk. En Roviretes és el punt d’encaix entre aquestes dues maneres d’entendre i viure la música tradicional. Una referència per moltes persones que van viure i protagonitzar aquest procés de recuperació de la música d’arrel.
Segons apunta Roura, alguns dels atributs que se li reconeixen a en Roviretes és la singular tècnica d’acompanyament del tamborí i la capacitat per saber adaptar al flabiol gèneres musicals que teòricament n’estan allunyats, com ara el tango, el pasdoble o la rumba. En el compacte Ball de flabiol (1987), així com en els dos volums Música de tradició oral a Catalunya (1991-1992), publicats tots ells pel Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular, estan recollides algunes cançons del seu repertori.
