Ben aviat em cridà l’atenció la trajectòria de la Coral Polifònica de Puig-reig. La vaig descobrir en iniciar-se la dècada dels vuitanta. El món coral estava en plena efervescència. Es renovaven els cors de Clavé i el moviment orfeònic s’expandia, principalment sota la batuta d’Oriol Martorell i la de Lluís Virgili, dues personalitats musicals ben diferenciades, potser l’una més mediàtica que l’altra, però ambdues amb una gran incidència en els sectors que influenciaven. A Tarragona es desenvolupava l’escola del mestre Recasens i, en general, es parlava de la necessitat de formar directors.
Ramon Noguera havia sorgit des de Puig-reig com una realitat diferenciada per un projecte que s’escapava dels repertoris clàssics de les corals i els orfeons de l’època. D’entrada, l’origen de la Polifònica no procedia ni del moviment claverià ni de la tradició orfeònica que, en el seu moment, havien estat alternatives. Havia sorgit per lliure; ni més ni menys que d’una colla sardanista. Concretament, la Joventut Sardanista de Puig-reig. Sembla que alternaven l’activitat coral i el sardanisme, fins que una certa exigència de qualitat els obligà a decidir-se pel cant i van decidir canviar el nom pel de Polifònica de Puig-reig, que es pot dir que han passejat pel país, però també pel món, i han adquirit un prestigi inqüestionable.
Va ser la decisió d’un grup cohesionat per un director amb un gran esperit de lideratge i una inacabable ambició per renovar. Ramon Noguera no buscava una massa coral per a cantar populars cançons tradicionals al servei de la nostàlgia, ni tampoc no es proposava recobrar del fons de la història de la música partitures exquisides que feien gaudir els melòmans de fa alguns segles enrere. Aplicava un principi que, malgrat la seva simplicitat, contenia una filosofia essencial. No tan sols es tractava de lluir-se en l’execució d’una partitura, d’arrancar de l’auditori un «Que bé que ho fan!», ni volia només l’aplaudiment fàcil i proper dels conveïns de la vila que els ha donat el nom. Ramon Noguera buscava la seva pròpia autorealització com a músic i necessitava l’èxit lluny de casa, allà on només apreciarien la qualitat de cada actuació. El més normal no era quedar-se a casa, encara que només fos per aquella dita que ens anuncia la impossibilitat de ser profetes a la mateixa terra que ens ha vist néixer i créixer.
No obstant això i contra tota lògica, decidí quedar-se per a construir un projecte des de casa seva. De primer va cohesionar un grup humà; segurament en aquesta etapa hi va tenir molt a veure la capacitat de lideratge, però era imprescindible crear una il·lusió. Els va formar fent-los gaudir jugant clarament amb els repertoris, fent-los interpretar la música i les cançons del seu temps. Fa trenta anys era del tot insòlit escoltar una massa coral interpretant els èxits dels musicals de Broadway i de Hollywood. El públic els sentia cantant «A Chorus Line», «Jesus Christ Superstar» o «West Side Story» i es lliurava a un gaudi col·lectiu de què participaven públic i cantaires. Era un veritable espectacle cada concert de la Polifònica i es tractava precisament d’això: que tots plegats decidíssim que tornaríem a escoltar-la, cansats d’orfeons i corals que semblaven buscar una altra cosa i mai no omplien el pati de butaques.
He escoltat la formació de Ramon Noguera interpretar la nostra música tradicional o lluir-se amb partitures clàssiques del passat i ho han fet magníficament, però quan hem vibrat de veritat ha estat amb la música del nostre temps, entre altres motius perquè sentíem vibrar també els que la interpretaven. Ho hem d’agrair al mestre Ramon Noguera, que ha fet seu l’ensenyament que va rebre de figures com Manuel Oltra, amb qui estudià harmonia, contrapunt i composició, i Manuel Cabero, que li ensenyà direcció. Però no hi ha dubte que s’ha fet el seu propi espai creant aquesta gran agrupació coral, que va merèixer la Creu de Sant Jordi i que ara ha fet que Puig-reig nomeni Ramon Noguera fill predilecte. Encara té molt de camí per endavant, fins i tot com a magnífic compositor de sardanes, com en titulà una: demà serà millor.
