Aquell noi de Xàtiva, més aviat baixet i poca cosa, des de l’any 1962 ens ha marcat amb el seu crit al vent. Una força prodigiosa i una potència del tot inesperada han fet del seu clam la veu de tot un poble que viu amb el dogal al coll des de fa segles. La seva forma d’expressar-se és vital i contundent, potser com les bandes de música que recorren el seu país i que conformen una bona part de l’entramat associatiu valencià.
En aquell moment la seva aparició va ser un regal ple d’emocions. Les lletres de les cançons, convertides en crits, encara ens remouen l’ànima i ens esperonen cap a les reivindicacions més justes del nostre poble. Venint del País Valencià, tan silenciós d’altra banda, el seu clam eixordador resulta una paradoxa i són tan explícites i clares les seves lletres, tan veritables, que no les podem passar per alt obviant-les. Al llarg de cinquanta anys la veu de Raimon ens ha acompanyat i ens ha commogut i resulta un esperó per a la nostra impotència.
Qui no recorda la nit, … que llarga que és, la nostra nit…, tan suggerent. I tantes i tantes lletres d’ell mateix, sempre amb aquell to punyent, clar, que expressen un amor inaudit cap a la pàtria que d’alguna manera s’ha perdut i que costa retrobar
Els seus esforços per dur-nos ben a prop els poetes, com Ausiàs March o Espriu, musicant les seves lletres i portant-les, amb el cant nou, fins a nosaltres, fent que unes generacions puguin enllaçar amb les altres mitjançant el cant i la música.
Tot això, i evidentment molt més, ho devem a Raimon, que mai no ha volgut cantar en cap altra llengua que no sigui la seva pròpia, tot i els oferiments que ha rebut al llarg de la seva vida de part d’algú que haurà pensat “quina llàstima de cantant, amb aquesta llengua minoritària no anirà gaire lluny”. Però Raimon ha esdevingut un monstre de la cançó catalana i, amb humilitat, s’ha mantingut fidel als seus principis.
