Perdre al voltant de 60 quilograms de pes a tres persones del meu àmbit familiar més proper, calculo que els ha sortit per uns 100 euros per quilogram. Com s’acostuma a dir, la coca els ha costat un pa a aquest trio d’estimades dames. Els metges-endocrins, nutricionistes i altres experts en restar quilos al proïsme a preu d’or, han trobat un veritable filó en aquesta mina a cel obert que es localitza en una opulenta societat occidental, conformada, entre d’altres, per ciutadans més o menys grassos.
I mentre constato aquesta crua realitat, la premsa ens recorda que en moltes altres parts del món -a indrets on habiten tant pobres com rics-, la gent passa gana. Una vegada més, recordo la tràgica fam que assola la península de l’Àfrica Oriental, la zona anomenada ‘Banya d’Àfrica’, i els gairebé mil milions de famèlics que s’estima hi ha al món. És la ganga, o el malbaratament, que s’acostuma a generar en les procel·loses galeries de les exhaurides mines de l’actual sistema liberal-capitalista.
Sense ànim de caure en una fàcil demagògia, penso en el milió de les antigues pessetes que recentment s’han gastat les meves apreciades parents en polir els seus antiestètics sacsons i en les necessitats bàsiques que es podien cobrir amb aquesta quantitat de diners en alguns països.
També em venen al cap altres contradiccions i injustícies que han generat aquesta dramàtica situació, bàsicament provocada per una pèssima distribució de la riquesa. Alguns influents i ben informats amics em recorden que amb una petita part del que es gasten en armament les principals potències mundials n’hi hauria més que prou perquè no hi hagués fam al món.
Així de senzill, però ningú no s’atreveix a donar aquest primer pas, que ens permetria de sentir-nos orgullosos de pertànyer a la raça humana. Lluny d’involucrar-se en un projecte tan solidari, els petits i grans inversors s’afanyen a invertir els seus estalvis en el patró-or, per tal de fer front a l’actual incertesa financera que ens tenalla i ens angoixa.
Els especuladors de sempre ens asseguren que hi ha llista d’espera per a comprar lingots del noble metall i que es tracta d’un valor segur, amb una revaloració d’un 35%, respecte de l’any passat. Per un moment, s’imaginen que un bon dia surti algú que digui que la tinença del vil metall provoca una malaltia irreversible? El caos desfermat seria el més semblant a l’Apocalipsi.
Però no s’espantin. Per ara, tot sembla estar sota control, com ha demostrat recentment la Duquessa d’Alba, que ha repartit el seu or entre els seus sis fills. Altres estaments, com la UE, s’han desprès d’uns quants quilos d’or -per un valor de 71 milions de no res-, per a pal·liar la crisi del cogombre. També hi ha qui ho està passant malament últimament per haver repartit l’aurífer metall amb fins inconfessables, tal com s’ha vist en l’anomenat cas Hisenda que ha afectat de ple l’expresident del Barça, Josep Lluís Núñez.
I per a distreure el personal de problemes més urgents, ens avisen que anem amb compte amb les pantalletes de 3D, que danyen la vista i el cervell, i que un 30% dels conductors catalans no saben canviar una roda. També se’ns adverteix que els carteristes de Madrid han marxat de vacances a Barcelona. La policia informa que els lladregots de la Villa y Corte es desplacen a la costa i, fins i tot, que viatgen en els ferris que uneixen les Balears i la Ciutat Comtal.
Reprenent la temàtica del principi, la primera de les tres persones abans esmentades, que heroicament es va plantejar fer una dràstica reducció de pes, m’ha recordat que va començar la seva sacrificada dieta el 20-N (2010). Tota una premonició que, tel·lúricament, podria haver inspirat també l’aclaparat i erosionat president del govern espanyol, José Luis R. Zapatero, a l’hora de triar justament la mateixa data per a convocar-nos a les urnes.
No me’n se avenir en comprovar com, de vegades, la deessa fortuna obra certs miracles. També va ser un 20-N (1975) d’infausta memòria històrica quan es va iniciar un canvi de règim polític a Espanya. Però el veritablement important és el dia que, algú molt proper, decidia començar un sever règim d’aprimament, el mateix que, segons els endevins de torn, aviat ens tocarà fer a gairebé tots, si abans no s’arreglen les coses.
I per a rematar aquesta sèrie de pensaments estiuencs, revelaré una anècdota personal, absolutament verídica, amb la qual es demostra, una vegada més, que no sempre les coses són el que semblen a simple vista. A la botiga Fotoprix de la ciutat on visc, el dependent em preguntava, tot estranyat: “Per casualitat era vostè la persona que, fa uns dies, li posava benzina a una bicicleta?”.
Sense perdre les formes, la meva resposta no es va fer esperar: ‘Sí, sí, efectivament, era jo, però no era benzina, que consti, sinó unes gotes de gasoil, que vaig escurar d’una de les mànegues, i era per a greixar la resseca cadena de la meva bici ‘. D’aquesta manera, vaig voler deixar clar que el meu grau de bogeria encara no es podia comparar al que literàriament Miguel de Cervantes va atribuir al seu personatge més famós, Alonso Quijano, que va perdre el senderi llegint novel·les de cavalleria.
Davant l’evident relliscada, l’empleat de la botiga de material fotogràfic no trobava paraules per a disculpar-se i quan ho intentava, lluny d’arreglar-ho, ho empitjorava. “Bé, la veritat és que ja em va semblar una mica estrany, perquè a vostè el tenia per una persona normal, jo”.
Per a congraciar-me amb l’atribolat dependent, li vaig explicar que l’estació de servei en la que m’havia agafat in fraganti maldant per omplir l’inexistent dipòsit de carburant d’una bicicleta a pedals, l’havia posat en funcionament jo mateix, a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat, un negoci que després vam vendre per a poder comprar la desapareguda la benzinera K-11-Dobaño, de l’autovia de Castelldefels.
