Un dia qualsevol d’aquest devaluat estiu del 2011, asfixiat per la pertinaç crisi econòmica que ens envaeix, estava jo ingènuament pensant en una cosa que sempre m’ha obsessionat: quins són els poders fàctics que decideixen sobre què és i què no és notícia en aquest món? «Quina pregunta!», em vaig respondre a l’instant. I mentre rumiava sobre aquest assumpte tan tenebrós, em vaig adonar que, per exemple, com Murdoch o Berlusconi controlen, com els dóna la gana, gegantines àrees informatives.
El primer capitaneja l’imperi mediàtic més important del món, mentre que el segon no ha dubtat d’aprofitar el seu poder editorial per a enfilar-se a pler en la política, sense dubtar de passar-se per l’arc del triomf—sempre en benefici propi—les lleis del seu estimat país (Itàlia). Entre l’esperpent i l’opereta, caldria emmarcar la veritable història, encara per escriure, d’Il Cavaliere.
Això de l’australià de naixement, amb poderosos tentacles al Regne Unit i als EUA, té substància. Pel que sembla, s’ha permès utilitzar tot tipus de males arts per a alimentar, sense dissimulació, els seus tabloides escombraria. Des de la meva modesta trinxera de denúncia en contra de la manipulació informativa, una vegada més, s’evidencia que, en aquesta caduca societat liberal-capitalista, no hi ha espai per a la llibertat d’expressió.
A propòsit d’aquestes complexes disquisicions, en les quals s’acostumen a contraposar els més elementals principis ètics de la professió periodística amb una falsa visió de la llibertat d’expressió, oportunament, llegeixo una entrevista molt interessant, feta a l’escriptor britànic Ian McEwan, el qual qualifica els diaris sensacionalistes de la Gran
Bretanya d’«espècie endèmica», que lluiten per la supervivència i que, sense cap cautela, es dediquen a vendre escàndols a la desesperada, perquè «el pastís de l’audiència és cada dia més petit». Aquest intel·lectual, sense pèls a la llengua, que només salva de la foguera al prestigiós «Financial Times», es permet anomenar ‘rèptils’ els pseudoperiodistes que gratuïtament es dediquen a dilapidar el proïsme.
D’entre aquesta fructífera recerca de persones que, de tant en tant, aconsegueixen sorprendre’m, així mateix, descobreixo el japonès Joichi Ito, tot un curiós exemple de com, sense cap títol acadèmic, s’aconsegueix triomfar en aquest món tan depredador i competitiu i se’ns mostra com un emprenedor de referència. La seva màxima és «no acumular diners o càrrecs, sinó simplement aprendre, perquè és el més divertit que poden fer els éssers humans». Penso, no obstant això, que hi ha persones que són incapaces d’aprendre res de profit i que apliquen al peu de la lletra aquella estrambòtica frase, atribuïda al genial Groucho Marx, que deia alguna cosa així com: «El teu futur depèn dels teus somnis… No perdis el temps i torna’t a dormir…!»
I per a rematar aquesta crònica estival, també m’ha cridat l’atenció la recent decisió adoptada pel Tribunal Rabínic de Jerusalem, que ha declarat que els xuetes mallorquins són, realment, jueus. D’aquesta manera, es repara la història d’unes persones que, cins segles enrere, van ser forçades a convertir-se al catolicisme i que, no obstant això, han sabut mantenir la identitat. En la informació que he llegit a la premsa, es lamenta que encara avui molts ‘marrans’ espanyols tenen por de revelar la seva identitat.
Aneu a saber si el meu avi matern, que va exercir de comerciant i d’aprenent de banquer, a més de lluir un nas aguilenc, també era d’ascendència jueva! El que sí ens explica la història és que la familia del susdit Groucho Marx era d’origen jueu. Ho són també els Murdoch i Berlusconi? Si fos així, només caldria dir allò que hi ha de tot a la vinya del senyor Abraham, el profeta que respecten igualment devots de les tres religions monoteistes, sorgides a l’Orient Pròxim.
