Aquests dies commemorem el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un conflicte que havia de devastar Europa durant més de quatre anys (1914-1918), amb un balanç que superava els nou milions de morts.. França hi tindria un dissortat protagonisme, que havia d’arrossegar irremeiablement els occitans. La República Francesa, empesa per un desmesurat fervor patriòtic que encobria la defensa del seu estatus com a potència colonial, aprofitaria l’ímpetu expansionista de l’Imperi Alemany per a venjar la derrota soferta en la guerra francoprussiana i recuperar les regions germanòfones d’Alsàcia i Lorena, annexades pels alemanys mitjançant el tractat de Frankfurt (1871).
Encara que els fronts de la Gran Guerra es trobaven al nord i a l’est de França, molt lluny de les terres occitanes, el cost humà que va suposar per als homes i dones d’Occitània conservar els privilegis de les elits franceses va ser molt alt; un elevat preu que també van pagar els nord-catalans, els bretons i els corsos. Centenars de milers d’occitans van perdre la vida o van ser ferits a les fronteres franceses amb Alemanya i Bèlgica.
Tota una generació d’occitans va quedar delmada als camps de batalla del Marne, del Somme o de Verdun. Molts dels joves felibres cridats a recollir i renovar el testimoni del renaixement lingüístic i cultural endegat per Frederic Mistral el 1854 van morir a les trinxeres. Atès que les unitats de l’exèrcit francès es conformaven amb nois vinguts d’una mateixa regió, cada cop que un regiment era enviat a prendre una posició enemiga, una contrada d’Occitània perdia bona part del bo i millor de la seva joventut. Per altra part, el menyspreu demostrat sovint pels oficials francòfons cap als soldats occitanoparlants –molts dels quals tenien dificultats per a comprendre les seves ordres– va fer els occitans més vulnerables en el combat i va alimentar el prejudici totalment injust i discriminatori del meridional covard, difós per la premsa franximanda. Si la mitjana francesa de soldats morts per municipi es trobà en el 3,5% dels mobilitzats, en el cas de les poblacions occitanes augmentà fins a més del 5% i, en alguns casos, se situà per sobre del 10%.
El daltabaix demogràfic causat per la Gran Guerra a Occitània va ser dramàtic. La mortalitat de i el descens de la natalitat que la guerra comportaven van trencar el ja precari relleu generacional occità. Arreu del territori, dones, vells i mutilats van haver de posar-se al capdavant d’explotacions agràries, de tallers i de comerços. Paral·lelament, va accelerar-se l’èxode rural cap al món urbà. Sense expectatives de formar una família, moltes joves del país, moltes gojatas, van veure’s obligades a abandonar el camp per anar a treballar com a minyones, primer, a les ciutats occitanes més properes, on el procés de francització començava a fer-se més que evident, i, després, directament a París.
Davant l’absurditat que significava morir pels interessos colonials de França, les víctimes de la guerra (vídues, orfes, esguerrats…) van trobar consol espiritual en el més noble ideal del sacrifici per la pàtria. Calia convèncer-se que el seu immens dolor no era en va. Així, a tots els pobles i ciutats d’Occitània, com per tota França, van aixecar-se monuments commemoratius als patriotes caiguts entre 1914 i 1918, encara avui testimonis silenciosos del feixuc tribut occità a la defensa d’un imperi decadent. No puc evitar sentir-me colpit cada cop que llegeixo el llarg llistat amb els noms dels joves occitans gravats en cadascun d’aquests monuments, especialment esfereïdor en els vilatges més petits.
Lluny de qüestionar un model colonial que acabaria ensorrant-se de manera no menys sagnant amb conflictes com els d’Indoxina (1945-1954) o d’Algèria (1954-1962), la Gran Guerra va esdevenir un nou i decisiu element de cohesió nacional de la societat francesa i va impulsar el xovinisme uniformitzador de l’Estat, la qual cosa suposaria un important pas endavant en el procés d’alienació del poble occità.
Ai, d’aquells audaços i idealistes voluntaris sud-catalans que van lluitar en les files de l’exèrcit francès amb la vana esperança d’obtenir el reconeixement internacional de Catalunya! En qüestions nacionals, les actituds de França i Espanya, república o monarquia, no han diferit mai gaire.
2
